EVOLUCIÓ DEL TOSSAL DE L' ALHAMBRA
L'Alhambra és una ciutat palatina andalusí situada a Granada (Espanya). Es tracta d'un ric palau i fortalesa que allotjava al monarca i la cort nassarita delRegne de Granada.
Com en altres obres musulmanes el seu veritable atractiu són els interiors, la decoració dels quals els situa en el cim de l'art islàmic.
Els mosaics de l'Alhambra fa servir tres tipus de suport: la ceràmica, l’estuc i la fusta.
Els temes principals que utilitza són:
- L'epigrafia: amb caràcters cursius o geomètrics
- La decoració vegetal
- La decoració geomètrica
L'Alhambra, en l'aspecte geomètric, és un gran homenatge a un quadrat, a les seues proporcions i a la seua estabilitat. Indica els quatre elements, les quatre estacions, les quatre edats de la vida, els quatre punts cardinals que donen ordre al món, pot arribar a ser una font inesgotable d'exemples de transformacions geomètriques planes. El 2010 va tenir 2.170.250 visitants.
.L'Alhambra és una ciutat emmurallada real (medina)que ocupa la major part del turó de La Sabika, per la seua banda Granada tenia un altre sistema de emmurallament. Per tant l'Alhambra podia funcionar amb autonomia respecte a Granada. A l'Alhambra es trobaven tots els serveis propis i necessaris per a la població que vivia allí: mesquites, escoles, tallers, etc. El 1238 entra a Granada per la Porta d'Elvira, i per a ocupar el Palau del Gall del Vent, Mohamed-Ben-Nazar, anomenat AL-Hamar el Roig. Quan Ben-AL-Hamar (Mohamed-Ben-Nazar) va entrar triomfador a Granada a l'any 1238, la població el va rebre amb el crit de "Benvingut el vencedor per la gràcia d'Al·là", al que ell va respondre: "Només Al·là és vencedor"; aquest és el lema de l'escut nassarita i també està escrit per tota la Alhambra. Ben-Al-Hamar va construir el primer nucli del palau. El seu fill Mohamed II, que va ser amic d'Alfons X el Savi, el va fortificar. L'estil granadí en la Alhambra és la culminació de l'art Al-andalus, que no es va realitzar fins a mitjans del segle XIV amb Yusuf I i Mohamed al Rayan V en 1333 i 1354. L'Alhambra vesteixi des dels jardins del Generalife. AL fons el barri del Albaicín. El 1492, amb la conquesta de Granada pels Reis Catòlics, l'Alhambra passa a ser palau reial dels reis. El comte de Tendilla, de la Família de Mendoza, va anar el primer alcaide cristià de la Alhambra. Hernando del Pulgar, cronista de l'època, ens explica, El comte de Tendilla i el Comendador Major de León, Gutierre de Cárdenas, van rebre de Ferran el Catòlic les claus de Granada, van entrar a la Alhambra i damunt de la Torre de Comares van alçar la creu i la bandera. L’any 1527, Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic en va destruir una part per construir-hi un palau. Posteriorment, les tropes de Napoleó Bonaparte van intentar destruir-la però no ho van aconseguir.
El Comitè del patrimoni mundial de la UNESCO va declarar la Alhambra i el Generalife de Granada com Patrimoni Cultural de la Humanitat en la seva sessió del dia 2 de novembre de 1984. La Alhambra ha estat una dels 21 candidats finalistes per a ser triada una de les Noves Set Meravelles del Món, encara que finalment no va ser seleccionada.
EVOLUCIÓ DEL TOSSAL DE TOLEDO
Toledo és la capital de la província de Toledo i al mateix temps de la comunitat autònoma de Castella-La Manxa. L'any 1986 el seu centre històric fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO. Està situada a 71 kms al sud-sud-oest de Madrid a 569 metres d'altitud i rodejada pel riu Tajo. Toledo és coneguda com la ciutat de les tres cultures, així com la "ciutat imperial", per haver residit en ella l'emperador Carles V.
La seua població era de 72.549 habitants el 2003 i en 2004 va aumentar a 73.845. La ciutat es troba en un penya-segat envoltada pel riu Tajo, a 530 metres d'altura, a la part sud de la Meseta castellana, al començament de la Vega del Tajo.
Fou una ciutat pròspera sota els romans i quan va penetrar el cristianisme va tenir una gran importància religiosa. El I Concili de Toledo s'hi va celebrar el 400. El 418 va caure en mans dels visigots i al segle VI fou la capital del regne visigòtic de l'edat mitjana (vegeu Regne de Toledo) quan Atanagild i va fixar residència el 567; Recared va adoptar els cristianisme catòlic en lloc de l'arrianisme i fou el centre religiós del regne i seu dels famosos Concilis de Toledo on el clergat catòlic es va introduir en la direcció política de l'estat. El 714 fou ocupada per Tarik ibn Ziyad que la va trobar deserta; només alguns jueus i un reduït nombre d'habitants hi havien restat. Allí es van reunir amb Tarik els destacaments que havia enviat a Granada i Múrcia i els cronistes musulmans diuen que fou allí on es van trobar Tarik i Musa ibn Nusayr. El cap àrab no hi va restar gaire temps i es va dirigir cap al nord de la península on va conquerir Saragossa. Una part de la població va restar cristiana i subjecte a les lleis visigodes, però altra part va esdevenir muwallad (conversos) o mossàrabe (cristians sota autoritat musulmana).
La revolta berber fou derrotada a la batalla de Wadi Salit prop de Toledo el 740. Els berbers que havien assetjat la ciutat, foren derrotats per les forces àrabs del valí.Yússuf al-Fihrí s'hi va refugiar després de la seva derrota i fou assassinat a la rodalia el 759.El 764 s'hi va revoltar Hisham ibn Udhra, que fou derrotat pels generals Badr i Abu Ghalib Tamman ibn Alkama. A la proclamació de l'emir Hixam I (788) el seu germà Sulayman es va fer proclamar a Toledo i la ciutat va haver de ser conquerida el 789 després de dos mesos de setge. El 797 es va revoltar a Toledo Ubayda ibn Humayd; els rebels estaven encoratjats pel poeta Ghirbib; a la mort d'aquest l'emir va nomenar governador al mawla Amrus, natiu d'Osca, que va muntar un parany als notables de la vila i els va massacrar, en la coneguda com "Jornada del Fossat".
El 858 l'emir va fer destruir per mines el pont sobre el Tajo en el moment que estava ple de soldats locals, per acabar amb la revolta, i l'any 859 la ciutat va haver de demanar l'aman i l'emir; després no es gairebé esmentada a les cròniques però el 873 la ciutat va signar amb l'emir un tractat que establia el pagament d'un tribut, el que equivalia de fet al reconeixement de la seva autonomia política. Així va seguir fins al temps d'Abd-ar-Rahman III.
Després de sotmetre Badajos el ara califa Abd-ar-Rahman III va enviar a Toledo una ambaixada (930) per anunciar de fet el final de l'autonomia. Els toledans no ho van acceptar i el califa va fer assetjar la ciutat. El 932 finalment, Toledo es va rendir i s'hi va establir una forta guarnició omeia. En endavant fou la capital de la Frontera Mitjana.
Durant el període de lluites en el que va caure el califat de Còrdova, Toledo va jugar un paper petit. Alguna vegada va servir de quarter general o de refugi a algun pretendent, però en canvi no consta cap intent de revolta com havia estat la norma al segle IX i part del X. Muhàmmad al-Mahdí bi-L·lah hi va residir en el període entre el seu primer i segon regnats.
Durant un segle Toledo fou zona de frontera, disputada per les dues parts; assetjada diverses vegades mai fou recuperada pels musulmans. Va resistir un setge dels almoràvits el 1090. El 1099 Yahya ibn Yússuf ibn Taixfín va acampar davant la ciutat (a San Servando) però sense cap efecte, si be va conquerir Consuegra a la tornada. Un any després de la batalla d'Uclés de 1108, Alí ibn Yússuf ibn Taixfín va fer l'anomenada "campanya de Talavera" en que va conquerir aquesta ciutat i va assetjar durant uns dies la ciutat de Toledo sense `xit; el 1114 uns rais contra la Sagra i Sisla al nord i sud de Toledo, també van comportar un nou setge de la ciutat altre cop sense resultat. A partir del 1113 els almoràvits de Còrdova havien conquerit Oreja i els sanhadja es va estendre en els anys següents per la zona del Tajo fins a uns 50 kms de Toledo; això va durar fins el 1139 quan els cristians van recuperar Oreja i Mora a 30 kms de Toledo que va esdevenir la plaça avançada contra els almoràvits en el lloc de Toledo, fins el 1144. Tot seguit l'enfonsament del poder almoràvit ja van allunyar qualsevol amenaça sobre Toledo; Alfons VII de Castella va conquerir Calatrava a mig camí entre Toledo i Còrdova (1147).
El 1195 la batalla d'Alarcos amb victòria dels almohades, va retornar Calatrava als musulmans i els va permetre avançar fins a Madrid i Guadalajara però el seu control efectiu mai va superar el congost deGuadalerza a uns 50 km al sud de Toledo. La victòria cristiana a les Navas de Tolosa el 7 de juliol de 1212 va marcar el final de tota possible amenaça en el futur.
EVOLUCIÓ DEL TOSSAL DE SAGUNT
La ciutat té dos nuclis principals: el casc històric en les faldes del castell i del teatre romà, i el Port de Sagunt, situat en la costa a 4 quilòmetres del casc històric. El terme municipal compta amb 65.238 ciutadans (L'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya, 2012), repartits entre aquests 5 quilòmetres que separen la platja de l'antic castell romà, vivint la majoria d'ells (prop de 40.589) en el nucli poblacional anomenat Port de Sagunt.
La costa és baixa i sorrenca, coberta de dunes. La seua vegetació clímax es pot donar hui per desapareguda i hagué d'estar dominada per l'alzina. En l'actualitat hi ha alguns boscos de pins en les muntanyes més properes al mar. Entre les espècies, les que més abunden són el romaní i el llentiscle, en les forests; i el senill, la voga i el trencadalles, en les marjals costaneres. El medi climàtic és mediterrani.
La costa és baixa i sorrenca, coberta de dunes. La seua vegetació clímax es pot donar hui per desapareguda i hagué d'estar dominada per l'alzina. En l'actualitat hi ha alguns boscos de pins en les muntanyes més properes al mar. Entre les espècies, les que més abunden són el romaní i el llentiscle, en les forests; i el senill, la voga i el trencadalles, en les marjals costaneres. El medi climàtic és mediterrani. Ja en aquella època, comerciants de Sagunt vivien instal·lats en les proximitats del port (fora de la ciutat enmurallada) amb la finalitat de fer pròspers els seus comerços a costa dels mariners que arribaven a Sagunt.
La costa és baixa i sorrenca, coberta de dunes. La seua vegetació clímax es pot donar hui per desapareguda i hagué d'estar dominada per l'alzina. En l'actualitat hi ha alguns boscos de pins en les muntanyes més properes al mar. Entre les espècies, les que més abunden són el romaní i el llentiscle, en les forests; i el senill, la voga i el trencadalles, en les marjals costaneres. El medi climàtic és mediterrani. Ja en aquella època, comerciants de Sagunt vivien instal·lats en les proximitats del port (fora de la ciutat enmurallada) amb la finalitat de fer pròspers els seus comerços a costa dels mariners que arribaven a Sagunt.
Sagunt comptava amb 65.821 habitants l'any 2008, sent la quarta ciutat de la província de València per població. El seu pes demogràfic es deu a la instal·lació d'importants indústries siderúrgiques en la seva costa a principis del segle XX, formant el nucli urbà actual del Port de Sagunt. En el nucli històric de Sagunt és comú l'ús del valencià, mentre que en el Port el castellà és la llengua predominant.
La seua economia està basada principalment en la indústria siderúrgica i en l'exportació de cítrics. Dintre del sòl conreat tenim de secà les garroferes, oliveres i algunes vinyes i ametlers i entre el regadiu tenim el taronger i altres fruiters.
Fins al segle XIX va ser una població essencialment vinícola, exportant vins i aiguardents a França: després de la destrucció dels vinyers per la fil·loxera en els inicis d'aquest segle i la conversió del secà en regadiu, els vinyers van ser substituïts pels cítrics.
L'activitat pesquera va començar amb la construcció del port pesquer.
La industrialització es va produir en el segle XX. A principis d'aquest segle va començar l'exportació de mineral de ferro d'Ojos Negros (Terol) a part de les fàbriques d'aiguardents, farina i teixidors de llenços comuns de fils.
Platges més important: Platja del Port, Platja d´Almardà i Platja de Corinto-Malvarrosa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario