ROMANITZACIÓ I CRISTIANITZACIÓ

                                   

                                  ROMANITZACIÓ I CRISTIANITZACIÓ

La transmissió del poder fou sempre, en el regne númida, causa de disturbis i inestabilitat i la base de la seva debilitat. Aprofitant aquestes disputes i l’arriscada política de Juba I (nebot nét de Jugurta), els romans van vèncer finalment als cartaginesos i establiren progressivament el protectorat sobre Numídia, que havia quedat reduïda a la zona que ocupa actualment Algèria, el nord del Sàhara i Mauritània. Mentres, al regne maure, la dinastia de Bocco desapareixia per manca de hereus.

L’emperador August, després d’un intent d’administració directa i de la creació de colònies al llarg del litoral, contitueix, a profit de Juba II (fill de Juba I), el regne de Mauritània, vasall de Roma.

Com a conseqüència del protectorat romà, els amazics que vivien a les zones costaneres, fortament romanitzats, foren ascendint socialment fins al punt que l’any 170 el nombre de senadors africans superava els 100. La resta del territori estava habitat per una confederació de tribus que conservaven la seva independència a l’interior amb revoltes freqüents.

A partir del segle IV, les dificultats de la colonització romana s’accentuaren, no només per les insurreccions dels amazics de l’interior que es manteniren fora de l’ordre romà, sinó també per les revoltes de la població romanitzada que protestava per la situació econòmica. Aquesta situació va provocar un renaixament de la cultura amaziga, que es va veure accentuat per la infiltració de tribus nòmades i la constitució dins de les antigues províncies romanes de regnes maures, l’elit dels quals estava constituïda per romans de les ciutats. La confusió entre les funcions administratives romanes i els centres amazics de poder local era evident. Alguns d’aquests regnes amazics cristians subsistiren fins la conquesta àrab a la segona meitat del segle VII.

El final del regne vàndal ve donat per la usurpació del tro per Gelimer (530), fet que fou el pretexte de Justinià per a enviar un exèrcit bizantí al comandament de Belisari, que en una ràpida campanya (533-534) el va conquerir. Des d’aleshores aquesta part d’Àfrica va quedar incorporada a Bizanci amb el nom d’Exarcat d’Àfrica amb capital a Cartago. Els bizantins restablirien l’administració, l’economia romana i l’ortodoxia catòlica i, malgrat la resistència de les tribus amazigues, restabliren l’esclavatge, els impostos, i van intentar imposar el cristianisme.

Fins la seva conquesta pels àrabs, no va ser fàcil per als bizantins el domini d’aquestes terres, ja fos pels aixecaments interns, per les amenaces externes, per els conflictes interns en materia religiosa, o per els continus atacs de tribus amazigues a l’àrea més occidental. Foren anys d’inseguretat, esclavitud i impostos, que provocaren el descontent de bona part de la població que va veure els nous invasors, els àrabs, com una espècie de llibertadors.

Mentres això passava, els amazics de l’interior continuaren amb la seva vida nómada i la seva organització tribal, atacant freqüentment, com ja hem vist, les ciutats costaneres més properes. La introducció del camell als segles V-VI va revolucionar les comunicacions saharianes, ajudant-los a controlar millor les rutes comercials i convertint-los en els intermediaris més importants entre l’Àfrica subsahariana i el món de la Mediterrània.