CARTAGO I ROMA

                                                           



                                         CARTAGO

Cartago és una ciutat de Tunísia, dins la governació de Tunis, a uns 10 km al nord-est de Tunis. Té 20.715 habitants i és capçalera d'una delegació amb 22.590 habitants segons el cens del 2004. La nova ciutat va ser fundada sobre les ruïnes de l'antiga ciutat de Cartago, capital fenícia fins a l'any 146 aC, i després ciutat romana important. Cartago és en una península compresa entre el golf i el llac de Tunísia. Els edificis principals de Cartago són el Palau Presidencial (que no es pot fotografiar legalment), la moderna mesquita El Abidine (2003), la catedral de Sant Lluís de Cartago (1884/1890) al turó de Byrsa, diverses ambaixades i el Museu Nacional. Hi ha en construcció un parc arqueològic i una gran mesquita. Les mesquites existents són la de Byrsa, la d'Anníbal, la de Mohamed Ali i la de Yasmina. El cementiri principal és el de Sidi Taïta i n'hi ha un altre al barri de Mohamed Ali.  La ciutat va rebre el nom dels colons fenicis, que l'anomenaren Kart-Hadasht oQrthdst, que vol dir 'Ciutat Nova'. El municipi actual fou creat per decret el 15 de juny de 1919, i el 25 d'octubre de 1983 se'n va separar el municipi de Cartago. Les ruïnes de Cartago foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979.

Segons la llegenda, que ha estat adulterada per alguns escriptors clàssics llatins, Cartago va ser fundada l'any 810 aC per la princesa Dido, germana dePigmalió, rei de Tir. Aquest, que ambicionava el tresor de Siqueu, espòs de Dido, la va obligar a que li revelés la ubicació d'aquestes riqueses. Dido va enganyar a Pigmalió indicant-li un fals lloc i aquest primer va assassinar a Siqueu i després va buscar la fortuna, mentre Dido el desenterrava i fugia amb el tresor i els seus seguidors. Va embarcar i va navegar fins a arribar a la regió habitada pels libis, on va sol·licitar al rei local terres per fundar una ciutat però, poc inclinat a la intrusió, només li va concedir el terreny ocupat per una pell de brau. Dido, dona enginyosa, va tallar la pell en finíssimes tires i així va delimitar una gran extensió i va fer construir una fortalesa anomenada Birsa, que més tard es va convertir en la ciutat de Cartago. Els objectes trobats a la necròpoli són la base essencial per al coneixement de la cultura material de la ciutat durant l'època púnica i actualment es conserven sobretot al Museu del Bardo, a la ciutat de Tunis.

 Prop del fòrum s'alçava el temple de Tofet, on s'han descobert milers de deixants i d'urnes que contenien esquelets de nens calcinats, així com una capella del segle VIII aC Altres temples importants eren aquells dedicats a Melqart, a Shadrapa, Sakon o Sid. Era la part de la ciutat més propera al mar, on hi havia el port comercial i el militar. Estava dotada amb magatzems suficients per albergar les mercaderies comercials i per cases de la classe baixa. Dins de l'àrea defensada per les muralles, al nord-oest de la ciutat, es trobava l'ampli suburbi de Mègara, ocupat per cases rurals, camps de cultiu i jardins.

A causa de les seves bones condicions naturals, els romans, després d'haver-la arrasada i quan ja no hi havia perill de rivalitat, la van restablir com a ciutat marítima. El primer intent de Gai Semproni Grac, l'any 126 aC, va ser efímer, però Juli Cèsar la va reedificar com a colònia romana l'any 46 aCamb el nom de Colonia Iulia Concordia Carthago. La nova ciutat romana va créixer ràpidament, amb aportacions humanes de romans, itàlics, indígenes nord-africans i elements de diversos punts de la Mediterrània, sobretot l'oriental. Va esdevenir la ciutat més important del món romà després de Roma iAlexandria, i el primer port de les províncies africanes occidentals, per on eren exportats els productes agrícoles locals, sobretot blat i oli.

També va ser un centre intel·lectual destacat. L'extensió de la ciutat de l'època imperial a partir d'August ha pogut ser calculada en 262 hectàrees. En resten monuments importants: les termes, el teatre, un gran aqüeducte i vil·les, algunes de les quals decorades amb mosaics notables.

Després de la destrucció de la ciutat va ser prohibit habitar el lloc. Després de passar 25 anys va haver un intent de refundació d'una ciutat, anomenada Colònia Junonia, però només va durar 30 anys i no va prosperar, el lloc va quedar habitat amb petits assentaments. L'enclavament va haver d'esperar fins a l'any 46 aC, en què Juli Cèsar va visitar el lloc durant el transcurs africà de la Segona Guerra Civil de la República de Roma i va decidir que allà havia de construir una ciutat per la seva excel·lent situació estratègica. Octavi, hereu de Cèsar, va fundar la Colònia Julia Cartago en el 29 aC La ciutat va créixer i va prosperar fins a esdevenir la capital de la província romana d'Àfrica, desbancant a Útica. La província d'Àfrica ocupava l'actual Tunísia i la zona costanera de Líbia, i en el futur donaria nom a tot el continent. Aquesta província es va convertir en una de les zones productores de cereals més importants de l'imperi. El seu gran port era vital per a l'exportació de blat africà cap a Roma.

Al segle III el cristianisme va començar a consolidar-se notablement a Cartago. La ciutat comptava amb el seu propi bisbat i es va convertir en un important lloc per a la cristiandat. A partir del segle II va tenir un nucli cristià nombrós i important, amb seu episcopal, i es va convertir en un gran centre de difusió del cristianisme. La comunitat va tenir màrtirs famosos, com Felicitat i Perpètua, i es va destacar per la vitalitat intel·lectual dins el moviment patrístic.El 439 Cartago va caure en mans dels vàndals i va ser la capital de la monarquia vàndala nord-africana, fins que elsbizantins la van conquerir en temps de Justinià I, el 533, en la contraofensiva dirigida per Belisari. Els invasors àrabs van prendre la ciutat el 696 i, després d'una efímera reconquesta, el 698 definitivament. Aviat es va iniciar la decadència i va ser abandonada: Tunis la va substituir com a nucli urbà.

Després de la reconquesta per part dels romans orientals i la dispersió dels vàndals, la ciutat va ser renombrada per Belisari com a Colònia Justiniana, en honor a l'emperador Justinià I de Bizanci. En aquests anys l'Imperi Bizantí estava en el zenit del seu poder. Cartago va tornar a ser capital d'una província romana, anomenada aquesta vegada Exarcat d'Àfrica. Els bizantins, en els moments més baixos de les guerres contra Pèrsia, van estar a punt de perdreConstantinoble, el llavors emperador, Heracli, va considerar la possibilitat de traslladar a Cartago la capital imperial en el 618. L'any 647 Gregori, exarca de Cartago, després d'haver perdut la connexió terrestre per l'avanç de l'islam, es va declarar independent de Constantinoble.

                                                              ROMA

Roma és la capital d'Itàlia, de la regió del Laci i de la província homònima. És a la riba del Tíber, a 22 km de la Mar Mediterrània. De vegades se l'anomena la “ciutat eterna” o "la ciutat dels set turons" (Aventí, Capitoli, Celi, Esquilí, Palatí, Quirinal i Viminal). L'any 1991 tenia una població de 2.770.000 habitants, i de més de tres milions l'aglomeració urbana. Ocupa una superfície de 1.285 km². L'alcalde és Gianni Alemanno, del partit dretàPoble de la Llibertat.  Roma deu el nom al seu fundador, Ròmul. La data mítica de la seva fundació és el 753 aC, punt de partida del calendari romà, que compta ab urbe condita, «des de la fundació de Roma». Aquesta data és confirmada per l'arqueologia, i actualment els historiadors consideren que efectivament en aquesta data es va dur a terme un reagrupament de diverses tribus arran del qual es va fundar un primitiu centre urbà. Des d'aquesta ciutat es van estendre els romans i van formar el seu imperi. El centre històric de Roma, forma part del Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO.

 Roma fou fundada el 21 d'abril del 753 aC per Ròmul i Rem.  Evidències arqueològiques donen suport a la idea que Roma creixé d'assentaments de pastors al turó Palatí construïts a l'àrea del futur Fòrum Romà. Els primers assentaments es remunten al segle X aC. Aquesta data de fundació a meitat de segle VIII aC, malgrat tot, no està exempta de controvèrsia. Aquest assentament original es desenvolupà en la capital del Regne de Roma (governat per una successió de set reis, segons la tradició). Des de la seva fundació, malgrat perdre algunes batalles ocasionals, no va perdre cap guerra fins l'any 387 aC, quan fou breument ocupada pels gals  encapçalats per Brennus després de la batalla de l'Àl·lia. Segons la llegenda, els gals oferiren retornar Roma a la seva gent per una quantitat d'or, però els romans refusaren i preferiren recuperar la ciutat per la força de les armes, abans d'admetre la derrota, aconseguint recuperar-la el mateix any.

Durant el regnat de Constantí I, el bisbe de la diòcesi de Roma guanyà importància política i religiosa, convertint-se en el centre de l'Esglèsia Catòlica. Després delSaqueig de Roma del 410 dC per Alaric I i la caiguda de l'imperi Romà Occidental el 476 dC, Roma alternà el sotmetiment al domini de l'Imperi Bizantí i dels pobles germànics. La seva població declinà a poc més de 20.000 habitants durant l'alta edat mitjana. Roma formà part de l'Imperi Bizantí fins l'any 751, quan els longobardsaboliren l'Exarcat de Ravenna.

El 756, Pipí el Breu donà al Papa jurisdicció sobre Roma i els seus voltants, creant els Estats Pontificis. El 846, els àrabs musulmans envaïren Roma i saquejaren la Basílica de Sant Pere.^[6] Roma fou un gran centre de pelegrinatge durant l'edat mitjana i focus de contínues disputes entre el Papat i el Sacre Imperi Romanogermànic, començant per Carlemany, qui fou coronat primer emperador a Roma el 800 pel Papa Lleó III. Roma mantingué el seu estatut de capital papal i "ciutat santa" durant segles, fins i tot quan el Papat fou traslladat breument a Avinyó (1309–1377).

La segona meitat del segle XV veié com el Renaixement italià passà de Florència a Roma. El Papat intentà igualar i sobrepassar la grandesa d'altres ciutat italianes creant cada cop més esglésies, ponts, i espais públics, com la nova Basílica de Sant Pere, la Capella Sixtina, el Ponte Sisto (primer pont construït a través delTiber des de l'antiguitat), i la Piazza Navona. Els Papes es convertiren en mecenes d'art i patrocinaren artistes.

Roma va hostatjar els Jocs Olímpics d'estiu de 1960 i és candidata oficial per ser seu dels Jocs Olímpics d'estiu de 2020. El futbol és l'esport més popular a Roma, i a la resta del país.  La ciutat fou amfitriona del concurs d'Eurovisió de 1991 i dels premis de la MTV Europa el 2004.

Monuments i arcs més importants: Arc de Constantí, l'Arc de Titus, el  Coliseu, el Fòrum Romà i els Fòrums Imperials,el Capitoli i els Museus,Capitolins,les termes: Termes de Caracal·la, Termes de Dioclecià,el Panteó de Roma,l'Ara Pacis Augustae i les catacumbes.

                                                  GUERRES PÚNIQUES

Les Guerres Púniques són les tres guerres que van fer els romans amb els cartaginesos (o púnics). La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Anníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident,Roma, els barrà el pas.

La Primera Guerra Púnica (262 aC - 241 aC)

La ençà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina.

La guerra passà al mar, originàriament dominat pels Romans, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duili àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC).

Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illaesdevingué la primera província romana. 

La Segona guerra púnica (218 aC - 202 aC)

El primer episodi fou la presa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà elsPirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven a Arle. Penetrà a Itàlia, on aconseguí grans victòries (batalles deTrèbia i Trasimè), però no s'atreví a assetjar Roma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans.

Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannas), i s'establí a Càpua.

Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a Empúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'Ebre fins a Andalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal.

Liquidat el domini cartaginès a Hispània (206 aC), Publi Corneli Escipió Africà dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama, 202 aC).

Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.

Tercera guerra púnica (149 aC - 146 aC)

Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de Cartago. Aprofitant la malvolença del rei númida Masinissa I contra els cartaginesos, Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandava Escipió Emilià. La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana, en temps de Juli Cèsar.