LES INVASIONS BÀRBARES. ELS VISIGOTS.

 
                          LES INVASIONS BÀRBARES. ELS VISIGOTS.

       
Les invasions germàniques en la Península Ibèrica (o invasions bàrbares) sorgixen en el segle V, en el contexo de les grans migracions (conegudes com a invasions bàrbares) que van alterar la distribució dels pobles a Europa i van precipitar el final de l'Imperi romà d'Occident. La Península Ibèrica, en particular, va patir la ruptura de l'organització política i administrativa que l'Imperi romà havia adoptat, en les distintes províncies en què es dividia administrativament Hispània. En 411 van arribar diverses onades de pobles germànics, denominats, vàndals i sueus, a més dels alans (ètnicament iranians) ; que havien sigut violentament desposseïts de les seues terres per les invasions hunas i que, després d'eixa expulsió havien vagat per Europa cap a occident, a la cerca de noves terres on instal·lar-se. Els alans eren oriünds de la regió del Caucas, els vàndals eren d'origen escandinau; els sueus, també germànics estaven emparentats.

Els visigots, poble també germànic que havia arribat a un foedus (aliança o federació) amb l'Imperi, van concertar amb este acabar amb els invasors i reincorporar Hispània a l'autoritat romana, encara que més aïna van actuar com a autoritat substitutiva de la romana, i independent en la pràctica, amb una major intensitat d'ocupació en la zona central de la Península. Estos grups de bàrbars no pareixen haver sigut nombrosos; encara que van poder sotmetre a les províncies romanes amb gran rapidesa i, després d'instal·lats, no van trobar grans resistències per part de les poblacions, fet que es relaciona amb la Caiguda de l'Imperi Romà. Un desastre econòmic acabaria amb les classes mitjanes de les ciutats i agreujaries les condicions dels llauradors. El fi de les conquistes pròpies del període de l'Alt Imperi havia convertit en difícil l'obtenció d'esclaus des de la crisi del segle III, i era en estos en què s'assentava l'economia romana. 

Primera acció visigoda a Hispània: Les campanyes de Vàlua (411-418) [editar · editar código] L'ascensió al poder d'Ataúlfo va suposar un gir radical en el deambular històric del poble visigot. Després de la mort d'Alaric a Itàlia (410) , Ataúlfo va abandonar la península transalpina i va arribar fins a la Gàl·lia, on una nova usurpació havia esclatat, esta vegada, a càrrec de Jovino que novament constava amb el suport de la insatisfeta aristocràcia gal·loromana. En el 412 el rei visigot Ataúlfo s'establix en la vall del Roine, i vol obtindre d'Honorio un territori per a assentar-se a més de subministrament de menjar a canvi de tornar-li a la seua germana Gala Placidia raptada en el saqueig de Roma i també a alguns rebels que s'havien alçat contra l'emperador. Honorio es va comprometre a donar-los menjar però l'enviament de cereals no es va produir perquè Heracliano, menges Africae, s'havia rebel·lat en la província d'África.

Entre el 416 i el 418 els visigots lluiten contra els vàndals silingos i els alans, que van ser derrotats i aniquilats. En el 417 Walia penetra en la Carthaginense i derrota als vàndals silingos en la Bètica, capturant el seu rei Fredebaldo. En el 418 el rei alà Adax mor a les mans dels visigots. Com a conseqüència de tot això, Gunderico es proclamarà en el 419 com Rex Vandalorum et Alanorum. Quan es disposava a atacar als altres pobles, Honorio flama als visigots perquè s'assentixen en l'Aquitània secunda, establint la capital del regne a Bordeus. Però sense permís romà Alaric trasllada la capital a Tolosa ocupant la Narbonensis cosina. Walia mor en este mateix any i Teodoric I, fill il·legítim d'Alaric, és el primer rei del Regne visigot de Tolosa.

ROMANITZACIÓ I CRISTIANITZACIÓ

                                   

                                  ROMANITZACIÓ I CRISTIANITZACIÓ

La transmissió del poder fou sempre, en el regne númida, causa de disturbis i inestabilitat i la base de la seva debilitat. Aprofitant aquestes disputes i l’arriscada política de Juba I (nebot nét de Jugurta), els romans van vèncer finalment als cartaginesos i establiren progressivament el protectorat sobre Numídia, que havia quedat reduïda a la zona que ocupa actualment Algèria, el nord del Sàhara i Mauritània. Mentres, al regne maure, la dinastia de Bocco desapareixia per manca de hereus.

L’emperador August, després d’un intent d’administració directa i de la creació de colònies al llarg del litoral, contitueix, a profit de Juba II (fill de Juba I), el regne de Mauritània, vasall de Roma.

Com a conseqüència del protectorat romà, els amazics que vivien a les zones costaneres, fortament romanitzats, foren ascendint socialment fins al punt que l’any 170 el nombre de senadors africans superava els 100. La resta del territori estava habitat per una confederació de tribus que conservaven la seva independència a l’interior amb revoltes freqüents.

A partir del segle IV, les dificultats de la colonització romana s’accentuaren, no només per les insurreccions dels amazics de l’interior que es manteniren fora de l’ordre romà, sinó també per les revoltes de la població romanitzada que protestava per la situació econòmica. Aquesta situació va provocar un renaixament de la cultura amaziga, que es va veure accentuat per la infiltració de tribus nòmades i la constitució dins de les antigues províncies romanes de regnes maures, l’elit dels quals estava constituïda per romans de les ciutats. La confusió entre les funcions administratives romanes i els centres amazics de poder local era evident. Alguns d’aquests regnes amazics cristians subsistiren fins la conquesta àrab a la segona meitat del segle VII.

El final del regne vàndal ve donat per la usurpació del tro per Gelimer (530), fet que fou el pretexte de Justinià per a enviar un exèrcit bizantí al comandament de Belisari, que en una ràpida campanya (533-534) el va conquerir. Des d’aleshores aquesta part d’Àfrica va quedar incorporada a Bizanci amb el nom d’Exarcat d’Àfrica amb capital a Cartago. Els bizantins restablirien l’administració, l’economia romana i l’ortodoxia catòlica i, malgrat la resistència de les tribus amazigues, restabliren l’esclavatge, els impostos, i van intentar imposar el cristianisme.

Fins la seva conquesta pels àrabs, no va ser fàcil per als bizantins el domini d’aquestes terres, ja fos pels aixecaments interns, per les amenaces externes, per els conflictes interns en materia religiosa, o per els continus atacs de tribus amazigues a l’àrea més occidental. Foren anys d’inseguretat, esclavitud i impostos, que provocaren el descontent de bona part de la població que va veure els nous invasors, els àrabs, com una espècie de llibertadors.

Mentres això passava, els amazics de l’interior continuaren amb la seva vida nómada i la seva organització tribal, atacant freqüentment, com ja hem vist, les ciutats costaneres més properes. La introducció del camell als segles V-VI va revolucionar les comunicacions saharianes, ajudant-los a controlar millor les rutes comercials i convertint-los en els intermediaris més importants entre l’Àfrica subsahariana i el món de la Mediterrània.

CARTAGO I ROMA

                                                           



                                         CARTAGO

Cartago és una ciutat de Tunísia, dins la governació de Tunis, a uns 10 km al nord-est de Tunis. Té 20.715 habitants i és capçalera d'una delegació amb 22.590 habitants segons el cens del 2004. La nova ciutat va ser fundada sobre les ruïnes de l'antiga ciutat de Cartago, capital fenícia fins a l'any 146 aC, i després ciutat romana important. Cartago és en una península compresa entre el golf i el llac de Tunísia. Els edificis principals de Cartago són el Palau Presidencial (que no es pot fotografiar legalment), la moderna mesquita El Abidine (2003), la catedral de Sant Lluís de Cartago (1884/1890) al turó de Byrsa, diverses ambaixades i el Museu Nacional. Hi ha en construcció un parc arqueològic i una gran mesquita. Les mesquites existents són la de Byrsa, la d'Anníbal, la de Mohamed Ali i la de Yasmina. El cementiri principal és el de Sidi Taïta i n'hi ha un altre al barri de Mohamed Ali.  La ciutat va rebre el nom dels colons fenicis, que l'anomenaren Kart-Hadasht oQrthdst, que vol dir 'Ciutat Nova'. El municipi actual fou creat per decret el 15 de juny de 1919, i el 25 d'octubre de 1983 se'n va separar el municipi de Cartago. Les ruïnes de Cartago foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979.

Segons la llegenda, que ha estat adulterada per alguns escriptors clàssics llatins, Cartago va ser fundada l'any 810 aC per la princesa Dido, germana dePigmalió, rei de Tir. Aquest, que ambicionava el tresor de Siqueu, espòs de Dido, la va obligar a que li revelés la ubicació d'aquestes riqueses. Dido va enganyar a Pigmalió indicant-li un fals lloc i aquest primer va assassinar a Siqueu i després va buscar la fortuna, mentre Dido el desenterrava i fugia amb el tresor i els seus seguidors. Va embarcar i va navegar fins a arribar a la regió habitada pels libis, on va sol·licitar al rei local terres per fundar una ciutat però, poc inclinat a la intrusió, només li va concedir el terreny ocupat per una pell de brau. Dido, dona enginyosa, va tallar la pell en finíssimes tires i així va delimitar una gran extensió i va fer construir una fortalesa anomenada Birsa, que més tard es va convertir en la ciutat de Cartago. Els objectes trobats a la necròpoli són la base essencial per al coneixement de la cultura material de la ciutat durant l'època púnica i actualment es conserven sobretot al Museu del Bardo, a la ciutat de Tunis.

 Prop del fòrum s'alçava el temple de Tofet, on s'han descobert milers de deixants i d'urnes que contenien esquelets de nens calcinats, així com una capella del segle VIII aC Altres temples importants eren aquells dedicats a Melqart, a Shadrapa, Sakon o Sid. Era la part de la ciutat més propera al mar, on hi havia el port comercial i el militar. Estava dotada amb magatzems suficients per albergar les mercaderies comercials i per cases de la classe baixa. Dins de l'àrea defensada per les muralles, al nord-oest de la ciutat, es trobava l'ampli suburbi de Mègara, ocupat per cases rurals, camps de cultiu i jardins.

A causa de les seves bones condicions naturals, els romans, després d'haver-la arrasada i quan ja no hi havia perill de rivalitat, la van restablir com a ciutat marítima. El primer intent de Gai Semproni Grac, l'any 126 aC, va ser efímer, però Juli Cèsar la va reedificar com a colònia romana l'any 46 aCamb el nom de Colonia Iulia Concordia Carthago. La nova ciutat romana va créixer ràpidament, amb aportacions humanes de romans, itàlics, indígenes nord-africans i elements de diversos punts de la Mediterrània, sobretot l'oriental. Va esdevenir la ciutat més important del món romà després de Roma iAlexandria, i el primer port de les províncies africanes occidentals, per on eren exportats els productes agrícoles locals, sobretot blat i oli.

També va ser un centre intel·lectual destacat. L'extensió de la ciutat de l'època imperial a partir d'August ha pogut ser calculada en 262 hectàrees. En resten monuments importants: les termes, el teatre, un gran aqüeducte i vil·les, algunes de les quals decorades amb mosaics notables.

Després de la destrucció de la ciutat va ser prohibit habitar el lloc. Després de passar 25 anys va haver un intent de refundació d'una ciutat, anomenada Colònia Junonia, però només va durar 30 anys i no va prosperar, el lloc va quedar habitat amb petits assentaments. L'enclavament va haver d'esperar fins a l'any 46 aC, en què Juli Cèsar va visitar el lloc durant el transcurs africà de la Segona Guerra Civil de la República de Roma i va decidir que allà havia de construir una ciutat per la seva excel·lent situació estratègica. Octavi, hereu de Cèsar, va fundar la Colònia Julia Cartago en el 29 aC La ciutat va créixer i va prosperar fins a esdevenir la capital de la província romana d'Àfrica, desbancant a Útica. La província d'Àfrica ocupava l'actual Tunísia i la zona costanera de Líbia, i en el futur donaria nom a tot el continent. Aquesta província es va convertir en una de les zones productores de cereals més importants de l'imperi. El seu gran port era vital per a l'exportació de blat africà cap a Roma.

Al segle III el cristianisme va començar a consolidar-se notablement a Cartago. La ciutat comptava amb el seu propi bisbat i es va convertir en un important lloc per a la cristiandat. A partir del segle II va tenir un nucli cristià nombrós i important, amb seu episcopal, i es va convertir en un gran centre de difusió del cristianisme. La comunitat va tenir màrtirs famosos, com Felicitat i Perpètua, i es va destacar per la vitalitat intel·lectual dins el moviment patrístic.El 439 Cartago va caure en mans dels vàndals i va ser la capital de la monarquia vàndala nord-africana, fins que elsbizantins la van conquerir en temps de Justinià I, el 533, en la contraofensiva dirigida per Belisari. Els invasors àrabs van prendre la ciutat el 696 i, després d'una efímera reconquesta, el 698 definitivament. Aviat es va iniciar la decadència i va ser abandonada: Tunis la va substituir com a nucli urbà.

Després de la reconquesta per part dels romans orientals i la dispersió dels vàndals, la ciutat va ser renombrada per Belisari com a Colònia Justiniana, en honor a l'emperador Justinià I de Bizanci. En aquests anys l'Imperi Bizantí estava en el zenit del seu poder. Cartago va tornar a ser capital d'una província romana, anomenada aquesta vegada Exarcat d'Àfrica. Els bizantins, en els moments més baixos de les guerres contra Pèrsia, van estar a punt de perdreConstantinoble, el llavors emperador, Heracli, va considerar la possibilitat de traslladar a Cartago la capital imperial en el 618. L'any 647 Gregori, exarca de Cartago, després d'haver perdut la connexió terrestre per l'avanç de l'islam, es va declarar independent de Constantinoble.

                                                              ROMA

Roma és la capital d'Itàlia, de la regió del Laci i de la província homònima. És a la riba del Tíber, a 22 km de la Mar Mediterrània. De vegades se l'anomena la “ciutat eterna” o "la ciutat dels set turons" (Aventí, Capitoli, Celi, Esquilí, Palatí, Quirinal i Viminal). L'any 1991 tenia una població de 2.770.000 habitants, i de més de tres milions l'aglomeració urbana. Ocupa una superfície de 1.285 km². L'alcalde és Gianni Alemanno, del partit dretàPoble de la Llibertat.  Roma deu el nom al seu fundador, Ròmul. La data mítica de la seva fundació és el 753 aC, punt de partida del calendari romà, que compta ab urbe condita, «des de la fundació de Roma». Aquesta data és confirmada per l'arqueologia, i actualment els historiadors consideren que efectivament en aquesta data es va dur a terme un reagrupament de diverses tribus arran del qual es va fundar un primitiu centre urbà. Des d'aquesta ciutat es van estendre els romans i van formar el seu imperi. El centre històric de Roma, forma part del Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO.

 Roma fou fundada el 21 d'abril del 753 aC per Ròmul i Rem.  Evidències arqueològiques donen suport a la idea que Roma creixé d'assentaments de pastors al turó Palatí construïts a l'àrea del futur Fòrum Romà. Els primers assentaments es remunten al segle X aC. Aquesta data de fundació a meitat de segle VIII aC, malgrat tot, no està exempta de controvèrsia. Aquest assentament original es desenvolupà en la capital del Regne de Roma (governat per una successió de set reis, segons la tradició). Des de la seva fundació, malgrat perdre algunes batalles ocasionals, no va perdre cap guerra fins l'any 387 aC, quan fou breument ocupada pels gals  encapçalats per Brennus després de la batalla de l'Àl·lia. Segons la llegenda, els gals oferiren retornar Roma a la seva gent per una quantitat d'or, però els romans refusaren i preferiren recuperar la ciutat per la força de les armes, abans d'admetre la derrota, aconseguint recuperar-la el mateix any.

Durant el regnat de Constantí I, el bisbe de la diòcesi de Roma guanyà importància política i religiosa, convertint-se en el centre de l'Esglèsia Catòlica. Després delSaqueig de Roma del 410 dC per Alaric I i la caiguda de l'imperi Romà Occidental el 476 dC, Roma alternà el sotmetiment al domini de l'Imperi Bizantí i dels pobles germànics. La seva població declinà a poc més de 20.000 habitants durant l'alta edat mitjana. Roma formà part de l'Imperi Bizantí fins l'any 751, quan els longobardsaboliren l'Exarcat de Ravenna.

El 756, Pipí el Breu donà al Papa jurisdicció sobre Roma i els seus voltants, creant els Estats Pontificis. El 846, els àrabs musulmans envaïren Roma i saquejaren la Basílica de Sant Pere.^[6] Roma fou un gran centre de pelegrinatge durant l'edat mitjana i focus de contínues disputes entre el Papat i el Sacre Imperi Romanogermànic, començant per Carlemany, qui fou coronat primer emperador a Roma el 800 pel Papa Lleó III. Roma mantingué el seu estatut de capital papal i "ciutat santa" durant segles, fins i tot quan el Papat fou traslladat breument a Avinyó (1309–1377).

La segona meitat del segle XV veié com el Renaixement italià passà de Florència a Roma. El Papat intentà igualar i sobrepassar la grandesa d'altres ciutat italianes creant cada cop més esglésies, ponts, i espais públics, com la nova Basílica de Sant Pere, la Capella Sixtina, el Ponte Sisto (primer pont construït a través delTiber des de l'antiguitat), i la Piazza Navona. Els Papes es convertiren en mecenes d'art i patrocinaren artistes.

Roma va hostatjar els Jocs Olímpics d'estiu de 1960 i és candidata oficial per ser seu dels Jocs Olímpics d'estiu de 2020. El futbol és l'esport més popular a Roma, i a la resta del país.  La ciutat fou amfitriona del concurs d'Eurovisió de 1991 i dels premis de la MTV Europa el 2004.

Monuments i arcs més importants: Arc de Constantí, l'Arc de Titus, el  Coliseu, el Fòrum Romà i els Fòrums Imperials,el Capitoli i els Museus,Capitolins,les termes: Termes de Caracal·la, Termes de Dioclecià,el Panteó de Roma,l'Ara Pacis Augustae i les catacumbes.

                                                  GUERRES PÚNIQUES

Les Guerres Púniques són les tres guerres que van fer els romans amb els cartaginesos (o púnics). La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Anníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident,Roma, els barrà el pas.

La Primera Guerra Púnica (262 aC - 241 aC)

La ençà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina.

La guerra passà al mar, originàriament dominat pels Romans, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duili àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC).

Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illaesdevingué la primera província romana. 

La Segona guerra púnica (218 aC - 202 aC)

El primer episodi fou la presa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà elsPirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven a Arle. Penetrà a Itàlia, on aconseguí grans victòries (batalles deTrèbia i Trasimè), però no s'atreví a assetjar Roma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans.

Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannas), i s'establí a Càpua.

Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a Empúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'Ebre fins a Andalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal.

Liquidat el domini cartaginès a Hispània (206 aC), Publi Corneli Escipió Africà dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama, 202 aC).

Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.

Tercera guerra púnica (149 aC - 146 aC)

Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de Cartago. Aprofitant la malvolença del rei númida Masinissa I contra els cartaginesos, Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandava Escipió Emilià. La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana, en temps de Juli Cèsar.

LES INVASIONS MEDITERRÀNIES

A l'antiguitat, la península ibèrica estava habitada per diferents pobles: els ibers i els celtes.Els ibers vivien a prop dels rius, en poblats que estaven en zones elevades. Les cases eren petites i de planta rectangular. S'organitzaven en tribus governades per un reietó. Destacaven els noblesi els guerrers. La seva economia es basava en l'agricultura i la ramaderia. Practicaven la artesania i van desenvolupar una intensa activitat comercial. Les divinitats més importants eren femenines a las quals se`ls feien ofrenes. Incineraven els morts i n'introduïen les cendres en urnes.Els celtes eren un poble indoeuropeu que va arribar a la península Ibèrica entre els segles V i III aC, i es van assentar a les terres de la Meseta i a la costa atlàntica, on van conviure amb els càntabres i els vascons. Vivien en castres, que eren poblats emmurallats i elevats. Les seves cases eren de planta circular, de pedra i tova i recobertes de palla. La seva conomia era bàsicamentramadera, tot i que practicaven l'agricultura i la caça. Especialistes en la metal·lúgia del ferro. S'organitzaven en famílies, aquestes en clans i aquests en tribus. Eren politeistes i adoraven els astres, els elements de la natura i alguns animals com a ra el cèrvol, el cavall i el brau. Incineraven els cadàvers com els ibers.

1. Els fenicis.- Provenien de les costes de l'actual Líban, Eren grans navegants, i excel·lents constructors de vaixells i bons comerciants. A la península van fundar alguns enclavaments comercials. Van mantenir relacions comercials amb els Tartessos. Van arribar al s. IX aC.
2. Els grecs.- Arrivaren a partir de l'any 600 aC, interessats en el comerç de metalls, espart i sal. La colònia grega més important va ser Empòrion ( Empúries ).
3. Els cartaginesos.- Eren els successors dels fenicis i procedien de Cartago, un gran centre industrial situat a l'actual Tunísia. Van fundar moltes colònies al Mediterrani occidental, com ara Cartago Nova ( Cartagena ) iEbussus ( Eivissa ). La colonització cartaginesa va tenir un caràcter militar que va xocar amb els romans. Van pactar amb els romans els límits de la seva expansió, però Anníbal va trencar el pacte i va originar la Segona Guerra Púnica. Després de la Tercera Guerra Púnica els romans van vèncer definitivament els cartaginesos ( "Delenda est Cartago " ) i van extendre el seu poder sobre la Mediterrània occidental.
4. Els romans.- Van desembarcar a Empúries el 218 aC. Van vèncer els cartaginesos i els van expulsar de la península. Van decidir ocupar-la. La conquesta es va dur a terme en tres fases:

• Entre el 210 i 170 aC van conquerir la façana mediterrània i les valls de l'Ebre i del Guadalquivir. A destacar la resistència dels reietons ilerdetes Indíbil i Mandoni.
• Entre el 154 i 133 aC van conquerir la Meseta. Aquesta conquesta va ser molt dura ja que pobles com ara els lusitans ( Viriat ) o els celtibers ( Numància ) van oposar una forta resistència. Entre ela anys29 i 19 aC es va conquerir el nord de la península. Els galaics, els càntabres i els asturs van se derrotats per l'emperador Octavi August.
  
  
  

  El llatí i les llengües romàniques
  Llatí	català	Castellà	Gallec	Francès	Italià	Portuguès
  aerem	aire	aire	ar	air	aria	ar
  annum	any	año	ano	an	anno	ano
  buccam	boca	boca	boca	bouche	boca	boca
  bonum	bo	bueno	bo	bon	buono	bom
  desertum	desert	desierto	deserto	desert	deserto	deserto
  florem	lor	flor	flor	fleur	fiore	flôr
  intrare	entrar	entrar	entrar	entrar	entrare	entrar

  
  
  
  
  
  

LA PREHISTÒRIA

                                             

                                          LA PREHISTÒRIA XTEC


La prehistòria humana difereix de la història no només en termes de cronologia sinó en la forma que tracta les activitats de cultures arqueològiques més que nacions amb nom oindividus. Restringit a restes materials més que registres escrits (i evidentment només aquelles restes que han sobreviscut), la prehistòria és anònima.


La prehistòria és el període de la vida humana anterior als documents escrits. La dita època es coneix per vestigis com els instruments, les construccions, les pintures rupestres o els ossos. El terme també s'utilitza per a anomenar a l'estudi del dit període i a l'obra que versa sobre l'època. La prehistòria, per tant, comprén des de l'aparició del primer ser humà fins a la invenció de l'escriptura (al voltant de l'any 3.000 a.C.) . Els seus límits no són exactes (l'escriptura no es va desenrotllar al mateix temps en totes les regions del planeta, per exemple) , mentres que alguns historiadors sostenen que la història ha de comprendre tot el succeir humà i, per tant, no pot existir la prehistòria tal com sol mencionar-se. Segons el continent que es tracte, ens trobem amb unes diferències quant a l'hora de classificar la Prehistòria. Així, per exemple, a Europa s'establix que aquella està conformada per dos grans grups: L'edat de Pedra i L'edat dels metalls.


L'edat de pedra^[1] és el període de la prehistòria durant el qual els éssers humans creaven eines de pedra a causa de la manca d'una tecnologia més avançada, emprant la pedra per a fabricar eines i armes, tant de tall com de percussió. Tanmateix, aquesta és una circumstància necessària, però insuficient per la definició d'aquest període, ja que hi van tenir lloc fenòmens fonamentals pel que seria el món actual: l'evolució humana, les grans adquisicions tecnològiques, com van ser el foc, l'ús d'estris, habitatge i roba, entre altres. L'evolució social, els canvis climàtics, la diàspora de l'ésser humà arreu del món des del seu bressol africà, i la revolució econòmica, passant d'un sistema recol·lector-caçador a un sistema parcialment productor (entre altres coses).


L'edat dels metalls és una de les dues grans etapes tecnològuiques en les que tradicionalment s'ha subdividit la Prehistòria euroasiàtica. Ocupa un període molt ampli en la història caracteritzat pel desenvolupament de les societats humanes de la metal·lúrgia. El període comença, aproximadament, abans del V Mil·lenni aC i acaba al I Mil·lenni aC, amb l'entrada ja dins la Història de bona part de l'Europa Occidental. Es considera que forma part de la protohistòria perquè encara que al Pròxim Orient coincideix amb els orígens de l'escriptura -i per tant, de la Història- a la major part del món, encara viuen la prehistòria.