jueves, 27 de febrero de 2014

INDEPENDÈNCIA D'AMÈRICA

En les dècades inicials del segle XIX es va produir la independència de la majoria de les colònies americanes. Aquest procés va coincidir amb el regnat de Ferran VII i va contribuir a accelerar els problemes econòmics i el desprestigi polític de la monarquia absoluta.

CAUSES DE LA INDEPENDÈCIA.  El malestar latent en les colònies americanes des de feia dècades va esclatar en forma de guerres d'Independència. Diversos factors van contribuir a això. D'una banda, els temes polítics i d'un altre, els econòmics. L'èxit de la revolta de les colònies britàniques d'Amèrica del Nord, que va acabar amb la proclamació de la independència dels Estats Units. Tot això va generar un pensament nacionalista i independista en l'Amèrica espanyola. Quant als temes econòmics destacava el descontent de la burgesia criolla davant de l'actitud dels espanyols, que es beneficiaven de la prosperitat econòmica i monopolitzaven els càrrecs polítics. Els criolls veien Espanya com un fre per a l'economia americana, ja que obstaculitzava el comerç i imposava fortes càrregues fiscals. A més, els marginava de la vida política i administrativa de les colònies i els donava un tracte discriminatori, si bé molts d'ells gaudien d'un considerable poder econòmic. 

EL FI DE L'IMPERI AMERICÀ. L'esclat de la Guerra de la Independència va suscitar la fonació de juntes també en les colònies americanes. Van nàixer com un moviment de resposta a la invasió estrangera de la Península, però prompte es van convertir en organismes de poder propi que pretenien actuar al marge d'Espanya. Els membres de les Juntes eren criolls que van substituir les autoritats espanyoles i es van negar a acceptar l'autoritat de la Junta Central Suprema. Els focus més importants de secessió es van organitzar a Veneçuela. Les tropes espanyoles van aconseguir restablir el domini colonial en la major part de les colònies. No obstant això, la insurrecció es va generalitzar novament a partir de 1816: El General Sant Martí va dirigir una expedició que travessant els Andes va derrotar els espanyols aconseguint la independència de Xile- En el Nord, Simón Bolívar, va derrotar els espanyols i va fundar Gran Colòmbia. Que més tard es dividiria a Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamá.
  • Antonio José Sucre va derrotar els espanyols en Ayacucho i va emancipar Perú i Bolívia. La rebel·lió protagonitzada per Iturbe, a Mèxic, va aconseguir la independència que va ser seguida de la de tota Amèrica central. Les noves repúbliques americanes van nàixer amb greus problemes, ja que els interessos dels cabdills locals van impedir la creació d'una Amèrica unida, i esta es va fragmentar en múltiples repúbliques. A més, es va consolidar el poder dels caps militars i la constant intromissió de l'exèrcit en la vida política. D'altra banda, es van oblidar les necessitats de la població indígena, negra i de les classes populars. D'ací que, la societat postcolonial nasquera amb grans desigualtats econòmiques, la qual cosa va donar lloc a conflictes i tensions socials.

ELS CONTRASTOS DEL S.XIX

Durant el S.XIX, Espanya va viure un procés de construcció de un règimen polític liberal. Al morir Fernando VII va culminar la instauració en Espanya del liberalisme. Els monarques van veure limitats els seus poders per la Constitució i el Parlament.

 Però, el règimen liberal espanyol es va caracteritzar per la constant intervenció del exercit en la vida política, per una participació molt restringida i per la limitació de llibertats.
La reacció de la monarquía de Carlos IV davant la revolució francesa va ser declarar la guerra a França, temerosa de l'expansió d'idees lliberals.

La guerra va ser un fracás i a partir de 1799, Manuel Godoy, el ministre més influent, es va aliar en Napoleó per enfrentarse a Gran Bretanya. Godoy va autoritzar el exercit francés a atravessar Espanya per atacar Portugal. El descontent de part de la població en les decicions de Godoy va provocar el esclat del Motí d'Aranjuez (1808)

1783-1808. Reinado de Carlos IV
1808-1814. Guerra de Independencia.
–Cortes de Cádiz. Constitución de 1812.
1814-1833. Reinado de Fernando VII
–1814-1820. La Restauración.
–1820-1823. EL TRIENIO LIBERAL.
–1823-1833. Última etapa Fdo.VII. Quiebra del absolutismo.
1833-1868. Reinado de Isabel II.
–1833-1840. Regencia de María Cristina.
–1840-1843. Regencia del general Espartero.
–1843-1854. Liberalismo moderado.
–1854-1856. El Bienio Progresista.
–1856-1868. Última etapa. Alternancia en el poder.
1868-1874. El Sexenio Democrático.
–Revolución de 1868. Gobierno provisional de Prim y Serrano.
–1870-1873. Reinado de Amadeo de Saboya.
–1873-1874. La Primera República.
1874-1898. La Restauración monárquica.

–El reinado de Alfonso XII y la alternacia bipartidista entre conservadores y liberales.
GUERRA DE INDEPENDENCIA (1808-1814):
Constitución de 1812:
•Promulgada por las Cortes de Cádiz.
•Derogada por Fernando VII en 1814.
•Se vuelve a acatar en el Trienio Liberal (1820-1823)
REGENCIAS Y REINADO DE ISABEL II (1833-1868):
Estatuto Real de 1834:
•Carta otorgada por la reina regente María Cristina.
Constitución de 1837:
•Defendida por el gobierno progresista de Mendizábal (1835-1837)
Constitución de 1845:
•Defendida por el Partido Liberal Moderado.
SEXENIO DEMOCRÁTICO (1868-1874):
Constitución de 1869. Democrática.
RESTAURACIÓN MONÁRQUICA (1874-1931):
Constitución de 1876. Carácter moderado.


jueves, 20 de febrero de 2014

ELS BORBÓ DEL SEGLE XVIII


BORBONS A ESPANYA

Els membres d'aquesta dinastia foren principalment reis de França (1589-17921814-1830), del Regne de les Dues Sicílies (1735-1860) i del Ducat de Parma (1731-1860). Tanmateix foren i encara continuen sent cases regnants la d'Espanya (1700-18681874-19311975~) i la delGran Ducat de Luxemburg (des de 1964).[1] Tanmateix l'únic monarca avui dia que té com a primer cognom el de Borbó és Joan Carles I.

La Casa de Borbó té els seus orígens en la casa ducal de Borbó, que pren el nom d'aquesta localitat francesa. Tots els descendents del primer duc de Borbó, pertanyent a la nissaga dels Capets. El Rei Enric III de Navarra, fill d'Antoni de Borbó, es va convertir en Rei de França el 1594. Enric era hugonot i es convertí al catolicisme per accedir al tron francès. Va ser el primer borbó que accedia al tron francès, i des d'allà els seus successors van passar a governar els diferents territoris mencionats. El primer rei borbó d'Espanya va ser Felip V, confirmat en acabar la Guerra de Successió Espanyola, amb els Decrets de Nova Planta.

Entre 1700 i 1705Felip d'Anjou fou de forma efectiva sobirà dels regnes de la Corona d'Aragó, a més de la Corona de Castella. Arran de la Guerra de Successió i la victòria de Felip el 1714 es promulguen els Decrets de Nova Planta als diferents territoris de la Corona d'Aragó, que queda unificada a les lleis i institucions castellanes. Els títols propis, com els de rei d'Aragó o comte de Barcelona, quedaren alguns dels molts títols hereditaris del rei d'Espanya.


Primera Restauració

1813 - 1833 : Ferran VII, fill de Carles IV.                                                                     Regència 1833 - 1840:;Maria Cristina dels dues Sicílies, esposa de l'anterior.                                              1833 - 1868: Isabel II, filla de l'anterior.                                                                                                   Revolució 1868 Instauració de la Dinastia Savoia i poc després de la Primera República espanyola.

Segona restauració

1874- 1885: Alfons XII d'Espanya, fill de l'anterior.

Regència 1885 - 1902: MAria Cristina d' Habsburg, esposa de l'anterior.

1886 - 1931: Alfons XIII d'Espanya, fill de l'anterior.

Segona REpública espanyola teriorment la Dictadura Franquista

Tercera Restauració

1975- actualitat : Loan Carles I, nét de l'anterior.