EL SEGLE D'OR DE LA CULTURA I L'ART

ART

En les arts plàstiques destaca la pintura, amb uns irrepetibles Velázquez i Bartolomé Esteban Murillo, El Greco, Zurbarán i molts altres. En l'escultura cal esmentar a Gregorio Fernández, Juan de Juni...

CULTURA

Espanya és un país culturalment divers; la seva cultura ha estat influenciada per moltes nacions i pobles a través de la història. Una de les diferències notables de la cultura espanyola de la resta dels estats europeus, és la influència que va tenir la presència àrab durant set segles a diverses regions de la península, la qual és visible, fins i tot en les llengües espanyoles, en especial el castellà, que va adoptar moltes paraules d'origen àrab.

ARQUITECTURA
Espanya mostra una gran diversitat en la seva arquitectura. Tot i que les obres més antigues daten del Megalític, les obres antigues més imponents són de l'època romana, entre les quals, l'aqüeducte de Segòvia i les ruïnes romanes de Mèrida. De l'època musulmana hom pot trobar la Mesquita de Còrdova i l'Alhambra de Granada; mentre que al nord hi ha importants construccions medievals d'estil romànic i gòtic, contemporanis a l'època musulmana del sud, com ara la Catedral de Burgos, la catedral de Toledo, la Catedral de Barcelona i la Catedral de Lleó. Amb el Renaixement va sorgir a Espanya una forma sui generis, el plateresc; un dels monuments que n'és més representatiu és la Universitat de Salamanca.

LITERATURA

La literatura d'Espanya inclou no només la literatura en castellà sinó tota la literatura de les llengües espanyoles, incloent-hi la catalana, la gallega i la basca, així com la literatura hispanollatina clàssica, la judeoespanyola i l'aràbigoespanyola. Abasta des de les primeres expressions poètiques conservades de la llengua vernacle, la kharja, fins a la literatura del segle XXI. La literatura d'Espanya és una branca de la literatura romànica, i de la branca castellana es desprèn la literatura hispanoamericana.

De la literatura en castellà, tradicionalment s'ha considerat que el seu començament va ser l'escriptura del Cantar del Mio Cid

Del segle XIX, s'inclouen en el romanticisme espanyol els poetes José de Espronceda, Carolina Coronado, Juan Arolas, Nicomedes Pastor Días, Gertrudis Gómez de Avellanada i Pablo Piferrer. Del realisme espanyol van destacar Juan Valera, José María de Pereda, Pedro Antonio de Alarcón i Benito Pérez Galdós entre altres. Del modernisme espanyol van destacar Manuel Machado Salvador Rueda, i Manuel Reina Montilla. Posterior a aquests moviments, destaquen la Generació del 98, la Generació del 27, i el noucentisme, aquest últim derivat de la Renaixença de la literatura catalana.

Finalment, la literatura en èuscar va ser, fins al segle XVI, una literatura predominantment oral i popular. La primera obra impresa exclusivament en èuscar és l'antologia de Bernat Dechepare, Linguae Vasconum Primitiae, publicada el 1545 i que és fins ara un dels texts més citats com a referència a l'èuscar. Durant el segle XVIII la literatura èuscar va viure la seva edat daurada, en què va prosperar la poesia i la prosa religiosa. Al llarg de la seva història, tanmateix, la literatura èuscar va trobar greus obstacles per al seu desenvolupament, fins al segle XIX i sobretot el XX, posterior a la Transició democràtica.

CINEMA

El cine espanyol ha estat, durant dècades, no només entreteniment de masses, ans també un document històric i artístic. Destaca la figura de Luis Buñuel, director la producció del qual va tenir gran influència a Europa (per mitjà de França) i a Iberoamèrica (per mitjà de Mèxic), així com els èxits de directors com araSegundo de Chomón, Florián Rey, Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga, Carlos Saura, Jesús Franco, Antonio Isasi-Isasmendi, Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar.

Els Àustria i l'expanció per Europa i Amèrica

A principis del segle XVI, Carles I va ocupar el tron de la monarquia hispànica i va instaurar la dinastia anomenada d’Habsburg o d’Àustria, ostentà el títol d’emperador per la seua herència alemanya, però en el regnat del seu successor, Felip II, els territoris austríacs van quedar deslligats dels àustries hispànics.. Amb els monarques del segle XVII o Àustries Menors, Felip III, Felip IV i Carles II, l’imperi va començar una lenta decadència.


Carles I

                                                        

1.1. Carles d’Habsburg, hereu d’un imperi.- Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1516-1556) va acumular una gran herència: per part materna (era fill de Joana de Castella, hereva dels Reis Catòlics).
1.2. Els problemes interns.- Carles I, educat a Flandes, va arribar a la Península el 1517, sense parlar castellà i envoltat de consellers flamencs. El 1520 va anar a Alemanya, enmig del malestar cada vegada més gran de la població, que va esclatar en diverses revoltes: La de les Comunitats (1520-1521) va tenir lloc en diverses ciutats de Castella com a protesta dels gentilhomes (Padilla, Bravo i Maldonado).

Felip II va regnar sobre quan l'imperi es va incrementar amb els dominis americans fins assolir la màxima expansió. Com que no era emperador, va poder governar per als interessos de la monarquia hispànica, encarregant-se personalment del govern des de Madrid, vila que va convertir en capital el 1561. El poder del monarca va augmentar i es va accentuar la centralització ampliant el sistema de consells que l'assessoraven. 

EXPANSIÓ:

El Imperio Austríaco formó parte de la Confederación Germánica a partir de 1815, cuando el Congreso de Viena restableció las fronteras de Europa después de la derrota de Napoleón I y reorganizó la forma e ideología políticas del Antiguo Régimen.

Tras varios intentos fallidos de reforma constitucional, el Imperio austríaco se transformó en el Imperio austrohúngaro como consecuencia directa de la derrota sufrida en la Guerra Austro-Prusiana, por la que perdería el Reino de Lombardía-Venecia y toda influencia en los estados alemanes a favor dePrusia. Con la firma del Compromiso Austrohúngaro de 1867 bajo el reinado de Francisco José I nacería la monarquía dual en la que se concedería igualdad de estatus a los territorios húngaros.

El Imperio de Austria fue un imperio sucesor moderno fundamentado en un remanente del Sacro Imperio Romano Germánico, que se centró en lo que es la Austria de hoy y que oficialmente duró desde el 1804 hasta 1867. Fue seguido por el Imperio austrohúngaro, que fue proclamado después de proclamarse el Emperador de Austria también rey de Hungría, una acción diplomática que elevó el estado del reino de Hungría dentro del Imperio austríaco, como resultado de la monarquía austro-húngara de transacción de 1867. El Imperio austrohúngaro (1867-1918) fue disuelto por los vencedores al final de la Primera Guerra Mundial y se descompuso en varios nuevos estados independientes.

El término "Imperio de Austria" también se utiliza para las posesiones de los Habsburgo antes de 1804, que no tenía nombre oficial colectivo, aunqueAustria es más frecuente, el término de Austria-Hungría también se ha utilizado.

LA MONARQUIA AUTORITÀRIA

Una monarquia autoritària sorgeix d'una concentració dels poders estatals, abans cedits als senyors feudal, en mans del rei, que es recolza en les classes urbanes privilegiades, mentre es mantenen les estructures econòmiques i socials pròpies del feudalisme. Al mateix temps es van buidant de contingut les institucions pactistes, representatives de la societat estamental. Una monarquia autoritària consisteix a governar i concentrar a les seves mans moltes atribusions. La monarquia autoritària prové d'una societat feudal en què els poders de l'Estat han estat dividits en jurisdiccions feudals, i el rei, privat de recursos per muntar una administració o un exèrcit permanents, s'ha reservat un paper d'arbitratge entre la noblesa, que proporciona serveis militars, judicials i polítics.  Un element clau serà el recolzament de les ciutats sotmeses al poder feudal, en la seva lluita per obtenir llibertats municipal. Paral·lelament, erosionen el poder de la cort (rei més barons i prelats), i el substitueixen per institucions representatives on hi ha també les elits urbanes. El següent pas fou convertir en irrellevants aquestes noves institucions (les corts) i eliminar el poder militar independent de la noblesa feudal (destrucció de castells, creació d'unitats militars dotades d'artilleria), mentre que es manté la facultat dels feudals d'extreure els excedents econòmics de la pagesia de les seves jurisdiccions.


PRIMERES MONARQUIES AUTORITÀRIES
El regnat de Felip IV de França "el Bell" de França (1268-1314) és un bon exemple d'aquests reis: va alliberar-se de tot poder del Papa (va causar la mort del Papa Bonifaci VIII, va amenaçar de fer-lo declarar heretge, va obtenir el nomenament de Climent V...); va reinventar la Universitat de París com un element de control ideològic del seu regne; va apropiar-se de la Inquisició com a instrument de poder reial; va eliminar l'Orde del Temple i apropiar-se dels seus recursos; va manipular la moneda en comptes d'acceptar el finançament a través de préstecs de jueus (els quals va expulsar del regne)... A finals del Segle XV molts reis europeus porten a terme polítiques autoritàries i centralitzadores. L'obra de Nicolau de Maquiavel, "El Príncep" reflecteix i amplifica aquesta tendència, que els Reis Catòlics porten a noves fites: tria d'alcaldes, creació d'una policia rural Santa Hermandad, eliminació de minories ètnico-religioses, creació d'un mecanisme de control ideològic present en tots el àmbits de la societat, la Inquisició, sotmesa directament a la Corona...


ELS REIS CATÒLICS

Els Reis Catòlics és el títol que van rebre Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, del Papa Alexandre VI, com a compensació perquè abans havia atorgat el títol de Rei Cristianíssim al Rei de França. De llavors ençà, el títol de rei Catòlic fou patrimonial i hereditari dels reis de Castella.

En casar-se en secret en 1469, van donar origen a la unió de les corones de Castella i Aragó en 1474. Aquest matrimoni va consumar la unitat dinàstica entre Castella i Aragó, però totes dues corones van conservar els propis sistemes d'organització, independents i clars.

Van començar la colonització de les illes Canàries. Van mantenir assetjada la ciutat de Granada des de 1491 fins a la seua capitulació el 2 de gener de 1492. Com a campament van fundar prop la ciutat de Santa Fe.

Durant el seu regnat va tenir lloc el viatge de Cristòfor Colom cap a les Índies per una nova ruta cap a l'oest, que el portaria a descobrir el continent americà el 12 d'octubre de 1492.

DESCOBRIMENT D´AMÈRICA

El terme descobriment d'Amèrica s'usa per a referir-se a la primera arribada documentada d'europeus a Amèrica amb grans conseqüències històriques. No fou la primera arribada d'europeus, perquè hi ha indicis que al final del segle X, els víkings arribaren a l'actual Canadà i probablement als actuals Estats Units. 

L'arribada d'espanyols comandats per Cristòfor Colom a una illa del mar Carib. Per als indígenes americans, no fou un descobriment sinó l'inici d'una invasió.

Colom inicià un viatge cap a les Índies amb una nova ruta per l'oest del continent, un itinerari equivocat que el dugué fins a Amèrica el 12 d'octubre de 1492. Des d'un començament, Colom cregué haver arribat a un arxipèlag de l'Índia, de manera que no s'havia adonat que les terres on acabava de posar els peus eren un nou continent. El 1504, Amerigo Vespucci, en una publicació anomenada Novus Mundus, fou el primer a explicar obertament que es tractava d'un nou món: aquest nou descobriment tingué una gran repercussió i èxit arreu d'Europa.

LA CONVIVÈNCIA DE LES TRES RELIGIONS I LES TRES CULTURES

            LA CONVIVÈNCIA DE LES TRES RELIGIONS I LES TRES CULTURES

Estudiarem en este cas les divisió tripartida entre religió fesol, musulmana i cristiana.En 1492 els jueus són expulsats d'Espanya; en 1502 va ser el torn dels moriscos - mudèjars convertits al catolicisme. Açò va marcar el fi de les tres cultures. No obstant això esta situació no es va aconseguir de sobte per la qual cosa cal preguntar-se com es va arribar a ella.Había els cristians, els jueus i els musulmans però també els mossàrabs i els muladís. Citem a Pius Moa que menciona els problemes causats per la cohabitació dels grups socials amb diferents estatuts. 

MULADÍS: Els muladís eren autòctons que s'havien convertit a l'Islam per a poder pertànyer a l'alta societat i gaudir dels privilegis que esta atorgava als conversos.

 JUEUS: Els jueus la seua situació havia millorat de forma tangible amb relació a la seua situació davall els visigots. Alguns d'ells van arribar a adoptar alts càrrecs com el metge personal del califa Abderrahman III, Ibn Chi

MOZÀRABES: Són cristians que es van adaptar a la cultura dels musulmans i convivien junts. No conversos però de cultura morisca, els mossàrabs: es preaven de llegir poesia àrab, parlaven àrab, tenien noms àrabs, no menjaven porc respectant d'esta manera una de les ensenyances mahometanes que assentava el seu origen en una malaltia epidèmica que havien patit els porcs en l'època de Mahoma. 

CRISTIANS: A l'arribada dels Almoràvits la cort sevillana convivia amb els cristians per la qual cosa van expulsar el rei a qui van condemnar al desterrament tal com ho compta Fernando García de Cortázar en la seua Història d'Espanya per a Dummies. Al principi només hi havia cristians que es van ajuntar a Astúries entorn de Covadonga. A mesura que la Reconquista va ser intensificant-se, el principal al prendre ciutats era repoblar-les tal com ho explica Fernando García de Cortázar en la seua història d'Espanya. En el segle XII van arribar onades de refugiats dels regnes Almohade

La famosa escola de traductors de Toledo és un exemple de la convivència productiva de les tres cultures: els textos antics que van trobar els Cristians a Toledo eren traduïts per tres traductors un jueu un cristià i un musulmà. Un dels exemples significatius d'esta mescla cultural és la de la col·laboració de Gerardo de Cremona amb Ibn Khaled. Italià Gerardo de Cremona Ibn Khaled. Khaled traduïa al castellà, i Cramona del castellà al llatí. A Toledo també, s'observa en la jueria la sinagoga Santa Maria la Blanca, que va ser esculpida per expertes mans musulmanes. A més de bonica és un testimoni excepcional de fusió de les dos cultures islàmic i fesol.

Els mudèjars, eren buscats pels seus talents en ceràmica, construcció, escultura de la fusta, de la pedra. "Múdejar" és una paraula àrab que significa "aquél a què li ha sigut permés quedarse". No obstant això se'ls obligava a viure fora de les muralles de la ciutat, la qual gaudia de major prestigi des dels romans. Els jueus gaudien de major tolerància ja que es necessiten els seus coneixements en administració i en comerç. Uns treballaven en l'agricultura. Els jueus sabien àrab, molts podien servir d'intermediaris entre els musulmans i els cristians. A més s'apreciaven els seus coneixements en medicina i sovint van ser metges reals ja siga a Castella o a Aragó. En els primers 100 anys, van prosperar i van omplir les arques reals que estaven molt necessitades del seu diners per a emprendre noves "re-conquistas.

Lo primero que hay que mencionar es el hecho que hubo discriminaciones financieras. El dinero para los gastos de la reconquista  venía [entre otras fuentes] de impuestos extraordinarios sobre las comunidades hebrea y mudéjar. 

La presa de Granada pels Reis Catòlics en 1492 va marcar en els fets el fi de les presències musulmans i fesols. Els termes de la capitulació de Granada que s'havien negociat amb Boadbil eren les mateixes que hem citat anteriorment. Però com ho anem a veure, en els fets no es van respectar. Al-Ándalus tant com els territoris cristians de la península que acabarien cridant-se Espanya, van tindre tres cultures i açò és una realitat que es pot observar hui en dia. Trets d'estes mescles són inclús visibles la mesquita-catedral de Còrdova. Este element de la fe islàmica no va ser destruït perquè es va convertir en un símbol de la victòria de la fe cristiana.