jueves, 27 de febrero de 2014

INDEPENDÈNCIA D'AMÈRICA

En les dècades inicials del segle XIX es va produir la independència de la majoria de les colònies americanes. Aquest procés va coincidir amb el regnat de Ferran VII i va contribuir a accelerar els problemes econòmics i el desprestigi polític de la monarquia absoluta.

CAUSES DE LA INDEPENDÈCIA.  El malestar latent en les colònies americanes des de feia dècades va esclatar en forma de guerres d'Independència. Diversos factors van contribuir a això. D'una banda, els temes polítics i d'un altre, els econòmics. L'èxit de la revolta de les colònies britàniques d'Amèrica del Nord, que va acabar amb la proclamació de la independència dels Estats Units. Tot això va generar un pensament nacionalista i independista en l'Amèrica espanyola. Quant als temes econòmics destacava el descontent de la burgesia criolla davant de l'actitud dels espanyols, que es beneficiaven de la prosperitat econòmica i monopolitzaven els càrrecs polítics. Els criolls veien Espanya com un fre per a l'economia americana, ja que obstaculitzava el comerç i imposava fortes càrregues fiscals. A més, els marginava de la vida política i administrativa de les colònies i els donava un tracte discriminatori, si bé molts d'ells gaudien d'un considerable poder econòmic. 

EL FI DE L'IMPERI AMERICÀ. L'esclat de la Guerra de la Independència va suscitar la fonació de juntes també en les colònies americanes. Van nàixer com un moviment de resposta a la invasió estrangera de la Península, però prompte es van convertir en organismes de poder propi que pretenien actuar al marge d'Espanya. Els membres de les Juntes eren criolls que van substituir les autoritats espanyoles i es van negar a acceptar l'autoritat de la Junta Central Suprema. Els focus més importants de secessió es van organitzar a Veneçuela. Les tropes espanyoles van aconseguir restablir el domini colonial en la major part de les colònies. No obstant això, la insurrecció es va generalitzar novament a partir de 1816: El General Sant Martí va dirigir una expedició que travessant els Andes va derrotar els espanyols aconseguint la independència de Xile- En el Nord, Simón Bolívar, va derrotar els espanyols i va fundar Gran Colòmbia. Que més tard es dividiria a Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamá.
  • Antonio José Sucre va derrotar els espanyols en Ayacucho i va emancipar Perú i Bolívia. La rebel·lió protagonitzada per Iturbe, a Mèxic, va aconseguir la independència que va ser seguida de la de tota Amèrica central. Les noves repúbliques americanes van nàixer amb greus problemes, ja que els interessos dels cabdills locals van impedir la creació d'una Amèrica unida, i esta es va fragmentar en múltiples repúbliques. A més, es va consolidar el poder dels caps militars i la constant intromissió de l'exèrcit en la vida política. D'altra banda, es van oblidar les necessitats de la població indígena, negra i de les classes populars. D'ací que, la societat postcolonial nasquera amb grans desigualtats econòmiques, la qual cosa va donar lloc a conflictes i tensions socials.

ELS CONTRASTOS DEL S.XIX

Durant el S.XIX, Espanya va viure un procés de construcció de un règimen polític liberal. Al morir Fernando VII va culminar la instauració en Espanya del liberalisme. Els monarques van veure limitats els seus poders per la Constitució i el Parlament.

 Però, el règimen liberal espanyol es va caracteritzar per la constant intervenció del exercit en la vida política, per una participació molt restringida i per la limitació de llibertats.
La reacció de la monarquía de Carlos IV davant la revolució francesa va ser declarar la guerra a França, temerosa de l'expansió d'idees lliberals.

La guerra va ser un fracás i a partir de 1799, Manuel Godoy, el ministre més influent, es va aliar en Napoleó per enfrentarse a Gran Bretanya. Godoy va autoritzar el exercit francés a atravessar Espanya per atacar Portugal. El descontent de part de la població en les decicions de Godoy va provocar el esclat del Motí d'Aranjuez (1808)

1783-1808. Reinado de Carlos IV
1808-1814. Guerra de Independencia.
–Cortes de Cádiz. Constitución de 1812.
1814-1833. Reinado de Fernando VII
–1814-1820. La Restauración.
–1820-1823. EL TRIENIO LIBERAL.
–1823-1833. Última etapa Fdo.VII. Quiebra del absolutismo.
1833-1868. Reinado de Isabel II.
–1833-1840. Regencia de María Cristina.
–1840-1843. Regencia del general Espartero.
–1843-1854. Liberalismo moderado.
–1854-1856. El Bienio Progresista.
–1856-1868. Última etapa. Alternancia en el poder.
1868-1874. El Sexenio Democrático.
–Revolución de 1868. Gobierno provisional de Prim y Serrano.
–1870-1873. Reinado de Amadeo de Saboya.
–1873-1874. La Primera República.
1874-1898. La Restauración monárquica.

–El reinado de Alfonso XII y la alternacia bipartidista entre conservadores y liberales.
GUERRA DE INDEPENDENCIA (1808-1814):
Constitución de 1812:
•Promulgada por las Cortes de Cádiz.
•Derogada por Fernando VII en 1814.
•Se vuelve a acatar en el Trienio Liberal (1820-1823)
REGENCIAS Y REINADO DE ISABEL II (1833-1868):
Estatuto Real de 1834:
•Carta otorgada por la reina regente María Cristina.
Constitución de 1837:
•Defendida por el gobierno progresista de Mendizábal (1835-1837)
Constitución de 1845:
•Defendida por el Partido Liberal Moderado.
SEXENIO DEMOCRÁTICO (1868-1874):
Constitución de 1869. Democrática.
RESTAURACIÓN MONÁRQUICA (1874-1931):
Constitución de 1876. Carácter moderado.


jueves, 20 de febrero de 2014

ELS BORBÓ DEL SEGLE XVIII


BORBONS A ESPANYA

Els membres d'aquesta dinastia foren principalment reis de França (1589-17921814-1830), del Regne de les Dues Sicílies (1735-1860) i del Ducat de Parma (1731-1860). Tanmateix foren i encara continuen sent cases regnants la d'Espanya (1700-18681874-19311975~) i la delGran Ducat de Luxemburg (des de 1964).[1] Tanmateix l'únic monarca avui dia que té com a primer cognom el de Borbó és Joan Carles I.

La Casa de Borbó té els seus orígens en la casa ducal de Borbó, que pren el nom d'aquesta localitat francesa. Tots els descendents del primer duc de Borbó, pertanyent a la nissaga dels Capets. El Rei Enric III de Navarra, fill d'Antoni de Borbó, es va convertir en Rei de França el 1594. Enric era hugonot i es convertí al catolicisme per accedir al tron francès. Va ser el primer borbó que accedia al tron francès, i des d'allà els seus successors van passar a governar els diferents territoris mencionats. El primer rei borbó d'Espanya va ser Felip V, confirmat en acabar la Guerra de Successió Espanyola, amb els Decrets de Nova Planta.

Entre 1700 i 1705Felip d'Anjou fou de forma efectiva sobirà dels regnes de la Corona d'Aragó, a més de la Corona de Castella. Arran de la Guerra de Successió i la victòria de Felip el 1714 es promulguen els Decrets de Nova Planta als diferents territoris de la Corona d'Aragó, que queda unificada a les lleis i institucions castellanes. Els títols propis, com els de rei d'Aragó o comte de Barcelona, quedaren alguns dels molts títols hereditaris del rei d'Espanya.


Primera Restauració

1813 - 1833 : Ferran VII, fill de Carles IV.                                                                     Regència 1833 - 1840:;Maria Cristina dels dues Sicílies, esposa de l'anterior.                                              1833 - 1868: Isabel II, filla de l'anterior.                                                                                                   Revolució 1868 Instauració de la Dinastia Savoia i poc després de la Primera República espanyola.

Segona restauració

1874- 1885: Alfons XII d'Espanya, fill de l'anterior.

Regència 1885 - 1902: MAria Cristina d' Habsburg, esposa de l'anterior.

1886 - 1931: Alfons XIII d'Espanya, fill de l'anterior.

Segona REpública espanyola teriorment la Dictadura Franquista

Tercera Restauració

1975- actualitat : Loan Carles I, nét de l'anterior.





jueves, 30 de enero de 2014

EL SEGLE D'OR DE LA CULTURA I L'ART



ART

En les arts plàstiques destaca la pintura, amb uns irrepetibles Velázquez i Bartolomé Esteban MurilloEl GrecoZurbarán i molts altres. En l'escultura cal esmentar a Gregorio FernándezJuan de Juni...

CULTURA

Espanya és un país culturalment divers; la seva cultura ha estat influenciada per moltes nacions i pobles a través de la història. Una de les diferències notables de la cultura espanyola de la resta dels estats europeus, és la influència que va tenir la presència àrab durant set segles a diverses regions de la península, la qual és visible, fins i tot en les llengües espanyoles, en especial el castellà, que va adoptar moltes paraules d'origen àrab.

ARQUITECTURA
Espanya mostra una gran diversitat en la seva arquitectura. Tot i que les obres més antigues daten del Megalític, les obres antigues més imponents són de l'època romana, entre les quals, l'aqüeducte de Segòvia i les ruïnes romanes de Mèrida. De l'època musulmana hom pot trobar la Mesquita de Còrdova i l'Alhambra de Granada; mentre que al nord hi ha importants construccions medievals d'estil romànic i gòtic, contemporanis a l'època musulmana del sud, com ara la Catedral de Burgos, la catedral de Toledo, la Catedral de Barcelona i la Catedral de Lleó. Amb el Renaixement va sorgir a Espanya una forma sui generis, el plateresc; un dels monuments que n'és més representatiu és la Universitat de Salamanca.

LITERATURA
La literatura d'Espanya inclou no només la literatura en castellà sinó tota la literatura de les llengües espanyoles, incloent-hi la catalana, la gallega i la basca, així com la literatura hispanollatina clàssica, la judeoespanyola i l'aràbigoespanyola. Abasta des de les primeres expressions poètiques conservades de la llengua vernacle, la kharja, fins a la literatura del segle XXI. La literatura d'Espanya és una branca de la literatura romànica, i de la branca castellana es desprèn la literatura hispanoamericana.
De la literatura en castellà, tradicionalment s'ha considerat que el seu començament va ser l'escriptura del Cantar del Mio Cid
Del segle XIX, s'inclouen en el romanticisme espanyol els poetes José de EsproncedaCarolina CoronadoJuan ArolasNicomedes Pastor DíasGertrudis Gómez de Avellanada i Pablo Piferrer. Del realisme espanyol van destacar Juan ValeraJosé María de PeredaPedro Antonio de Alarcón i Benito Pérez Galdós entre altres. Del modernisme espanyol van destacar Manuel Machado Salvador Rueda, i Manuel Reina Montilla. Posterior a aquests moviments, destaquen la Generació del 98, la Generació del 27, i el noucentisme, aquest últim derivat de la Renaixença de la literatura catalana.
Finalment, la literatura en èuscar va ser, fins al segle XVI, una literatura predominantment oral i popular. La primera obra impresa exclusivament en èuscar és l'antologia de Bernat DechepareLinguae Vasconum Primitiae, publicada el 1545 i que és fins ara un dels texts més citats com a referència a l'èuscar. Durant el segle XVIII la literatura èuscar va viure la seva edat daurada, en què va prosperar la poesia i la prosa religiosa. Al llarg de la seva història, tanmateix, la literatura èuscar va trobar greus obstacles per al seu desenvolupament, fins al segle XIX i sobretot el XX, posterior a la Transició democràtica.

CINEMA
El cine espanyol ha estat, durant dècades, no només entreteniment de masses, ans també un document històric i artístic. Destaca la figura de Luis Buñuel, director la producció del qual va tenir gran influència a Europa (per mitjà de França) i a Iberoamèrica (per mitjà de Mèxic), així com els èxits de directors com araSegundo de ChomónFlorián ReyJuan Antonio BardemLuis García BerlangaCarlos SauraJesús FrancoAntonio Isasi-IsasmendiPedro Almodóvar i Alejandro Amenábar.

jueves, 23 de enero de 2014

Els Àustria i l'expanció per Europa i Amèrica


A principis del segle XVI, Carles I va ocupar el tron de la monarquia hispànica i va instaurar la dinastia anomenada d’Habsburg o d’Àustria, ostentà el títol d’emperador per la seua herència alemanya, però en el regnat del seu successor, Felip II, els territoris austríacs van quedar deslligats dels àustries hispànics.. Amb els monarques del segle XVII o Àustries Menors, Felip III, Felip IV i Carles II, l’imperi va començar una lenta decadència.


Carles I

                                                        

1.1. Carles d’Habsburg, hereu d’un imperi.- Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1516-1556) va acumular una gran herència: per part materna (era fill de Joana de Castella, hereva dels Reis Catòlics).
1.2. Els problemes interns.- Carles I, educat a Flandes, va arribar a la Península el 1517, sense parlar castellà i envoltat de consellers flamencs. El 1520 va anar a Alemanya, enmig del malestar cada vegada més gran de la població, que va esclatar en diverses revoltes: La de les Comunitats (1520-1521) va tenir lloc en diverses ciutats de Castella com a protesta dels gentilhomes (Padilla, Bravo i Maldonado).

Felip II va regnar sobre quan l'imperi es va incrementar amb els dominis americans fins assolir la màxima expansió. Com que no era emperador, va poder governar per als interessos de la monarquia hispànica, encarregant-se personalment del govern des de Madrid, vila que va convertir en capital el 1561. El poder del monarca va augmentar i es va accentuar la centralització ampliant el sistema de consells que l'assessoraven. 

EXPANSIÓ:

El Imperio Austríaco formó parte de la Confederación Germánica a partir de 1815, cuando el Congreso de Viena restableció las fronteras de Europa después de la derrota de Napoleón I y reorganizó la forma e ideología políticas del Antiguo Régimen.
Tras varios intentos fallidos de reforma constitucional, el Imperio austríaco se transformó en el Imperio austrohúngaro como consecuencia directa de la derrota sufrida en la Guerra Austro-Prusiana, por la que perdería el Reino de Lombardía-Venecia y toda influencia en los estados alemanes a favor dePrusia. Con la firma del Compromiso Austrohúngaro de 1867 bajo el reinado de Francisco José I nacería la monarquía dual en la que se concedería igualdad de estatus a los territorios húngaros.
El Imperio de Austria fue un imperio sucesor moderno fundamentado en un remanente del Sacro Imperio Romano Germánico, que se centró en lo que es la Austria de hoy y que oficialmente duró desde el 1804 hasta 1867. Fue seguido por el Imperio austrohúngaro, que fue proclamado después de proclamarse el Emperador de Austria también rey de Hungría, una acción diplomática que elevó el estado del reino de Hungría dentro del Imperio austríaco, como resultado de la monarquía austro-húngara de transacción de 1867. El Imperio austrohúngaro (1867-1918) fue disuelto por los vencedores al final de la Primera Guerra Mundial y se descompuso en varios nuevos estados independientes.
El término "Imperio de Austria" también se utiliza para las posesiones de los Habsburgo antes de 1804, que no tenía nombre oficial colectivo, aunqueAustria es más frecuente, el término de Austria-Hungría también se ha utilizado.


jueves, 9 de enero de 2014

LA MONARQUIA AUTORITÀRIA



Una monarquia autoritària sorgeix d'una concentració dels poders estatals, abans cedits als senyors feudal, en mans del rei, que es recolza en les classes urbanes privilegiades, mentre es mantenen les estructures econòmiques i socials pròpies del feudalisme. Al mateix temps es van buidant de contingut les institucions pactistes, representatives de la societat estamental. Una monarquia autoritària consisteix a governar i concentrar a les seves mans moltes atribusions. La monarquia autoritària prové d'una societat feudal en què els poders de l'Estat han estat dividits en jurisdiccions feudals, i el rei, privat de recursos per muntar una administració o un exèrcit permanents, s'ha reservat un paper d'arbitratge entre la noblesa, que proporciona serveis militars, judicials i polítics.  Un element clau serà el recolzament de les ciutats sotmeses al poder feudal, en la seva lluita per obtenir llibertats municipal. Paral·lelament, erosionen el poder de la cort (rei més barons i prelats), i el substitueixen per institucions representatives on hi ha també les elits urbanes. El següent pas fou convertir en irrellevants aquestes noves institucions (les corts) i eliminar el poder militar independent de la noblesa feudal (destrucció de castells, creació d'unitats militars dotades d'artilleria), mentre que es manté la facultat dels feudals d'extreure els excedents econòmics de la pagesia de les seves jurisdiccions.


PRIMERES MONARQUIES AUTORITÀRIES
El regnat de Felip IV de França "el Bell" de França (1268-1314) és un bon exemple d'aquests reis: va alliberar-se de tot poder del Papa (va causar la mort del Papa Bonifaci VIII, va amenaçar de fer-lo declarar heretge, va obtenir el nomenament de Climent V...); va reinventar la Universitat de París com un element de control ideològic del seu regne; va apropiar-se de la Inquisició com a instrument de poder reial; va eliminar l'Orde del Temple i apropiar-se dels seus recursos; va manipular la moneda en comptes d'acceptar el finançament a través de préstecs de jueus (els quals va expulsar del regne)... A finals del Segle XV molts reis europeus porten a terme polítiques autoritàries i centralitzadores. L'obra de Nicolau de Maquiavel, "El Príncep" reflecteix i amplifica aquesta tendència, que els Reis Catòlics porten a noves fites: tria d'alcaldes, creació d'una policia rural Santa Hermandad, eliminació de minories ètnico-religioses, creació d'un mecanisme de control ideològic present en tots el àmbits de la societat, la Inquisició, sotmesa directament a la Corona...


ELS REIS CATÒLICS
Els Reis Catòlics és el títol que van rebre Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, del Papa Alexandre VI, com a compensació perquè abans havia atorgat el títol de Rei Cristianíssim al Rei de França. De llavors ençà, el títol de rei Catòlic fou patrimonial i hereditari dels reis de Castella.
En casar-se en secret en 1469, van donar origen a la unió de les corones de Castella i Aragó en 1474. Aquest matrimoni va consumar la unitat dinàstica entre Castella i Aragó, però totes dues corones van conservar els propis sistemes d'organització, independents i clars.
Van començar la colonització de les illes Canàries. Van mantenir assetjada la ciutat de Granada des de 1491 fins a la seua capitulació el 2 de gener de 1492. Com a campament van fundar prop la ciutat de Santa Fe.
Durant el seu regnat va tenir lloc el viatge de Cristòfor Colom cap a les Índies per una nova ruta cap a l'oest, que el portaria a descobrir el continent americà el 12 d'octubre de 1492.

DESCOBRIMENT D´AMÈRICA
El terme descobriment d'Amèrica s'usa per a referir-se a la primera arribada documentada d'europeus a Amèrica amb grans conseqüències històriques. No fou la primera arribada d'europeus, perquè hi ha indicis que al final del segle X, els víkings arribaren a l'actual Canadà i probablement als actuals Estats Units
L'arribada d'espanyols comandats per Cristòfor Colom a una illa del mar Carib. Per als indígenes americans, no fou un descobriment sinó l'inici d'una invasió.
Colom inicià un viatge cap a les Índies amb una nova ruta per l'oest del continent, un itinerari equivocat que el dugué fins a Amèrica el 12 d'octubre de 1492. Des d'un començament, Colom cregué haver arribat a un arxipèlag de l'Índia, de manera que no s'havia adonat que les terres on acabava de posar els peus eren un nou continent. El 1504Amerigo Vespucci, en una publicació anomenada Novus Mundus, fou el primer a explicar obertament que es tractava d'un nou món: aquest nou descobriment tingué una gran repercussió i èxit arreu d'Europa.