EL SEGLE D'OR DE LA CULTURA I L'ART

ART

En les arts plàstiques destaca la pintura, amb uns irrepetibles Velázquez i Bartolomé Esteban Murillo, El Greco, Zurbarán i molts altres. En l'escultura cal esmentar a Gregorio Fernández, Juan de Juni...

CULTURA

Espanya és un país culturalment divers; la seva cultura ha estat influenciada per moltes nacions i pobles a través de la història. Una de les diferències notables de la cultura espanyola de la resta dels estats europeus, és la influència que va tenir la presència àrab durant set segles a diverses regions de la península, la qual és visible, fins i tot en les llengües espanyoles, en especial el castellà, que va adoptar moltes paraules d'origen àrab.

ARQUITECTURA
Espanya mostra una gran diversitat en la seva arquitectura. Tot i que les obres més antigues daten del Megalític, les obres antigues més imponents són de l'època romana, entre les quals, l'aqüeducte de Segòvia i les ruïnes romanes de Mèrida. De l'època musulmana hom pot trobar la Mesquita de Còrdova i l'Alhambra de Granada; mentre que al nord hi ha importants construccions medievals d'estil romànic i gòtic, contemporanis a l'època musulmana del sud, com ara la Catedral de Burgos, la catedral de Toledo, la Catedral de Barcelona i la Catedral de Lleó. Amb el Renaixement va sorgir a Espanya una forma sui generis, el plateresc; un dels monuments que n'és més representatiu és la Universitat de Salamanca.

LITERATURA

La literatura d'Espanya inclou no només la literatura en castellà sinó tota la literatura de les llengües espanyoles, incloent-hi la catalana, la gallega i la basca, així com la literatura hispanollatina clàssica, la judeoespanyola i l'aràbigoespanyola. Abasta des de les primeres expressions poètiques conservades de la llengua vernacle, la kharja, fins a la literatura del segle XXI. La literatura d'Espanya és una branca de la literatura romànica, i de la branca castellana es desprèn la literatura hispanoamericana.

De la literatura en castellà, tradicionalment s'ha considerat que el seu començament va ser l'escriptura del Cantar del Mio Cid

Del segle XIX, s'inclouen en el romanticisme espanyol els poetes José de Espronceda, Carolina Coronado, Juan Arolas, Nicomedes Pastor Días, Gertrudis Gómez de Avellanada i Pablo Piferrer. Del realisme espanyol van destacar Juan Valera, José María de Pereda, Pedro Antonio de Alarcón i Benito Pérez Galdós entre altres. Del modernisme espanyol van destacar Manuel Machado Salvador Rueda, i Manuel Reina Montilla. Posterior a aquests moviments, destaquen la Generació del 98, la Generació del 27, i el noucentisme, aquest últim derivat de la Renaixença de la literatura catalana.

Finalment, la literatura en èuscar va ser, fins al segle XVI, una literatura predominantment oral i popular. La primera obra impresa exclusivament en èuscar és l'antologia de Bernat Dechepare, Linguae Vasconum Primitiae, publicada el 1545 i que és fins ara un dels texts més citats com a referència a l'èuscar. Durant el segle XVIII la literatura èuscar va viure la seva edat daurada, en què va prosperar la poesia i la prosa religiosa. Al llarg de la seva història, tanmateix, la literatura èuscar va trobar greus obstacles per al seu desenvolupament, fins al segle XIX i sobretot el XX, posterior a la Transició democràtica.

CINEMA

El cine espanyol ha estat, durant dècades, no només entreteniment de masses, ans també un document històric i artístic. Destaca la figura de Luis Buñuel, director la producció del qual va tenir gran influència a Europa (per mitjà de França) i a Iberoamèrica (per mitjà de Mèxic), així com els èxits de directors com araSegundo de Chomón, Florián Rey, Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga, Carlos Saura, Jesús Franco, Antonio Isasi-Isasmendi, Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar.

Els Àustria i l'expanció per Europa i Amèrica

A principis del segle XVI, Carles I va ocupar el tron de la monarquia hispànica i va instaurar la dinastia anomenada d’Habsburg o d’Àustria, ostentà el títol d’emperador per la seua herència alemanya, però en el regnat del seu successor, Felip II, els territoris austríacs van quedar deslligats dels àustries hispànics.. Amb els monarques del segle XVII o Àustries Menors, Felip III, Felip IV i Carles II, l’imperi va començar una lenta decadència.


Carles I

                                                        

1.1. Carles d’Habsburg, hereu d’un imperi.- Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1516-1556) va acumular una gran herència: per part materna (era fill de Joana de Castella, hereva dels Reis Catòlics).
1.2. Els problemes interns.- Carles I, educat a Flandes, va arribar a la Península el 1517, sense parlar castellà i envoltat de consellers flamencs. El 1520 va anar a Alemanya, enmig del malestar cada vegada més gran de la població, que va esclatar en diverses revoltes: La de les Comunitats (1520-1521) va tenir lloc en diverses ciutats de Castella com a protesta dels gentilhomes (Padilla, Bravo i Maldonado).

Felip II va regnar sobre quan l'imperi es va incrementar amb els dominis americans fins assolir la màxima expansió. Com que no era emperador, va poder governar per als interessos de la monarquia hispànica, encarregant-se personalment del govern des de Madrid, vila que va convertir en capital el 1561. El poder del monarca va augmentar i es va accentuar la centralització ampliant el sistema de consells que l'assessoraven. 

EXPANSIÓ:

El Imperio Austríaco formó parte de la Confederación Germánica a partir de 1815, cuando el Congreso de Viena restableció las fronteras de Europa después de la derrota de Napoleón I y reorganizó la forma e ideología políticas del Antiguo Régimen.

Tras varios intentos fallidos de reforma constitucional, el Imperio austríaco se transformó en el Imperio austrohúngaro como consecuencia directa de la derrota sufrida en la Guerra Austro-Prusiana, por la que perdería el Reino de Lombardía-Venecia y toda influencia en los estados alemanes a favor dePrusia. Con la firma del Compromiso Austrohúngaro de 1867 bajo el reinado de Francisco José I nacería la monarquía dual en la que se concedería igualdad de estatus a los territorios húngaros.

El Imperio de Austria fue un imperio sucesor moderno fundamentado en un remanente del Sacro Imperio Romano Germánico, que se centró en lo que es la Austria de hoy y que oficialmente duró desde el 1804 hasta 1867. Fue seguido por el Imperio austrohúngaro, que fue proclamado después de proclamarse el Emperador de Austria también rey de Hungría, una acción diplomática que elevó el estado del reino de Hungría dentro del Imperio austríaco, como resultado de la monarquía austro-húngara de transacción de 1867. El Imperio austrohúngaro (1867-1918) fue disuelto por los vencedores al final de la Primera Guerra Mundial y se descompuso en varios nuevos estados independientes.

El término "Imperio de Austria" también se utiliza para las posesiones de los Habsburgo antes de 1804, que no tenía nombre oficial colectivo, aunqueAustria es más frecuente, el término de Austria-Hungría también se ha utilizado.

LA MONARQUIA AUTORITÀRIA

Una monarquia autoritària sorgeix d'una concentració dels poders estatals, abans cedits als senyors feudal, en mans del rei, que es recolza en les classes urbanes privilegiades, mentre es mantenen les estructures econòmiques i socials pròpies del feudalisme. Al mateix temps es van buidant de contingut les institucions pactistes, representatives de la societat estamental. Una monarquia autoritària consisteix a governar i concentrar a les seves mans moltes atribusions. La monarquia autoritària prové d'una societat feudal en què els poders de l'Estat han estat dividits en jurisdiccions feudals, i el rei, privat de recursos per muntar una administració o un exèrcit permanents, s'ha reservat un paper d'arbitratge entre la noblesa, que proporciona serveis militars, judicials i polítics.  Un element clau serà el recolzament de les ciutats sotmeses al poder feudal, en la seva lluita per obtenir llibertats municipal. Paral·lelament, erosionen el poder de la cort (rei més barons i prelats), i el substitueixen per institucions representatives on hi ha també les elits urbanes. El següent pas fou convertir en irrellevants aquestes noves institucions (les corts) i eliminar el poder militar independent de la noblesa feudal (destrucció de castells, creació d'unitats militars dotades d'artilleria), mentre que es manté la facultat dels feudals d'extreure els excedents econòmics de la pagesia de les seves jurisdiccions.


PRIMERES MONARQUIES AUTORITÀRIES
El regnat de Felip IV de França "el Bell" de França (1268-1314) és un bon exemple d'aquests reis: va alliberar-se de tot poder del Papa (va causar la mort del Papa Bonifaci VIII, va amenaçar de fer-lo declarar heretge, va obtenir el nomenament de Climent V...); va reinventar la Universitat de París com un element de control ideològic del seu regne; va apropiar-se de la Inquisició com a instrument de poder reial; va eliminar l'Orde del Temple i apropiar-se dels seus recursos; va manipular la moneda en comptes d'acceptar el finançament a través de préstecs de jueus (els quals va expulsar del regne)... A finals del Segle XV molts reis europeus porten a terme polítiques autoritàries i centralitzadores. L'obra de Nicolau de Maquiavel, "El Príncep" reflecteix i amplifica aquesta tendència, que els Reis Catòlics porten a noves fites: tria d'alcaldes, creació d'una policia rural Santa Hermandad, eliminació de minories ètnico-religioses, creació d'un mecanisme de control ideològic present en tots el àmbits de la societat, la Inquisició, sotmesa directament a la Corona...


ELS REIS CATÒLICS

Els Reis Catòlics és el títol que van rebre Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, del Papa Alexandre VI, com a compensació perquè abans havia atorgat el títol de Rei Cristianíssim al Rei de França. De llavors ençà, el títol de rei Catòlic fou patrimonial i hereditari dels reis de Castella.

En casar-se en secret en 1469, van donar origen a la unió de les corones de Castella i Aragó en 1474. Aquest matrimoni va consumar la unitat dinàstica entre Castella i Aragó, però totes dues corones van conservar els propis sistemes d'organització, independents i clars.

Van començar la colonització de les illes Canàries. Van mantenir assetjada la ciutat de Granada des de 1491 fins a la seua capitulació el 2 de gener de 1492. Com a campament van fundar prop la ciutat de Santa Fe.

Durant el seu regnat va tenir lloc el viatge de Cristòfor Colom cap a les Índies per una nova ruta cap a l'oest, que el portaria a descobrir el continent americà el 12 d'octubre de 1492.

DESCOBRIMENT D´AMÈRICA

El terme descobriment d'Amèrica s'usa per a referir-se a la primera arribada documentada d'europeus a Amèrica amb grans conseqüències històriques. No fou la primera arribada d'europeus, perquè hi ha indicis que al final del segle X, els víkings arribaren a l'actual Canadà i probablement als actuals Estats Units. 

L'arribada d'espanyols comandats per Cristòfor Colom a una illa del mar Carib. Per als indígenes americans, no fou un descobriment sinó l'inici d'una invasió.

Colom inicià un viatge cap a les Índies amb una nova ruta per l'oest del continent, un itinerari equivocat que el dugué fins a Amèrica el 12 d'octubre de 1492. Des d'un començament, Colom cregué haver arribat a un arxipèlag de l'Índia, de manera que no s'havia adonat que les terres on acabava de posar els peus eren un nou continent. El 1504, Amerigo Vespucci, en una publicació anomenada Novus Mundus, fou el primer a explicar obertament que es tractava d'un nou món: aquest nou descobriment tingué una gran repercussió i èxit arreu d'Europa.

LA CONVIVÈNCIA DE LES TRES RELIGIONS I LES TRES CULTURES

            LA CONVIVÈNCIA DE LES TRES RELIGIONS I LES TRES CULTURES

Estudiarem en este cas les divisió tripartida entre religió fesol, musulmana i cristiana.En 1492 els jueus són expulsats d'Espanya; en 1502 va ser el torn dels moriscos - mudèjars convertits al catolicisme. Açò va marcar el fi de les tres cultures. No obstant això esta situació no es va aconseguir de sobte per la qual cosa cal preguntar-se com es va arribar a ella.Había els cristians, els jueus i els musulmans però també els mossàrabs i els muladís. Citem a Pius Moa que menciona els problemes causats per la cohabitació dels grups socials amb diferents estatuts. 

MULADÍS: Els muladís eren autòctons que s'havien convertit a l'Islam per a poder pertànyer a l'alta societat i gaudir dels privilegis que esta atorgava als conversos.

 JUEUS: Els jueus la seua situació havia millorat de forma tangible amb relació a la seua situació davall els visigots. Alguns d'ells van arribar a adoptar alts càrrecs com el metge personal del califa Abderrahman III, Ibn Chi

MOZÀRABES: Són cristians que es van adaptar a la cultura dels musulmans i convivien junts. No conversos però de cultura morisca, els mossàrabs: es preaven de llegir poesia àrab, parlaven àrab, tenien noms àrabs, no menjaven porc respectant d'esta manera una de les ensenyances mahometanes que assentava el seu origen en una malaltia epidèmica que havien patit els porcs en l'època de Mahoma. 

CRISTIANS: A l'arribada dels Almoràvits la cort sevillana convivia amb els cristians per la qual cosa van expulsar el rei a qui van condemnar al desterrament tal com ho compta Fernando García de Cortázar en la seua Història d'Espanya per a Dummies. Al principi només hi havia cristians que es van ajuntar a Astúries entorn de Covadonga. A mesura que la Reconquista va ser intensificant-se, el principal al prendre ciutats era repoblar-les tal com ho explica Fernando García de Cortázar en la seua història d'Espanya. En el segle XII van arribar onades de refugiats dels regnes Almohade

La famosa escola de traductors de Toledo és un exemple de la convivència productiva de les tres cultures: els textos antics que van trobar els Cristians a Toledo eren traduïts per tres traductors un jueu un cristià i un musulmà. Un dels exemples significatius d'esta mescla cultural és la de la col·laboració de Gerardo de Cremona amb Ibn Khaled. Italià Gerardo de Cremona Ibn Khaled. Khaled traduïa al castellà, i Cramona del castellà al llatí. A Toledo també, s'observa en la jueria la sinagoga Santa Maria la Blanca, que va ser esculpida per expertes mans musulmanes. A més de bonica és un testimoni excepcional de fusió de les dos cultures islàmic i fesol.

Els mudèjars, eren buscats pels seus talents en ceràmica, construcció, escultura de la fusta, de la pedra. "Múdejar" és una paraula àrab que significa "aquél a què li ha sigut permés quedarse". No obstant això se'ls obligava a viure fora de les muralles de la ciutat, la qual gaudia de major prestigi des dels romans. Els jueus gaudien de major tolerància ja que es necessiten els seus coneixements en administració i en comerç. Uns treballaven en l'agricultura. Els jueus sabien àrab, molts podien servir d'intermediaris entre els musulmans i els cristians. A més s'apreciaven els seus coneixements en medicina i sovint van ser metges reals ja siga a Castella o a Aragó. En els primers 100 anys, van prosperar i van omplir les arques reals que estaven molt necessitades del seu diners per a emprendre noves "re-conquistas.

Lo primero que hay que mencionar es el hecho que hubo discriminaciones financieras. El dinero para los gastos de la reconquista  venía [entre otras fuentes] de impuestos extraordinarios sobre las comunidades hebrea y mudéjar. 

La presa de Granada pels Reis Catòlics en 1492 va marcar en els fets el fi de les presències musulmans i fesols. Els termes de la capitulació de Granada que s'havien negociat amb Boadbil eren les mateixes que hem citat anteriorment. Però com ho anem a veure, en els fets no es van respectar. Al-Ándalus tant com els territoris cristians de la península que acabarien cridant-se Espanya, van tindre tres cultures i açò és una realitat que es pot observar hui en dia. Trets d'estes mescles són inclús visibles la mesquita-catedral de Còrdova. Este element de la fe islàmica no va ser destruït perquè es va convertir en un símbol de la victòria de la fe cristiana.

LA INVASIÓ ISLÀMICA: EMIRAT I CALIFAT

                         LA INVASIÓ ISLÀMICA: EMIRAT I CALIFAT

Al-Andalus és el territori de la península Ibèrica que restà sota poder musulmà durant l'edat mitjana, entre els anys 711 i 1492. Entre els anys 711 i 716, els musulmans s'apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses càntabres i pirenaiques. Aquesta conquesta, encara que tingué alguns moments puntuals de violència, fou una entrada pacífica i sense gaire resistències.
 Concretament, l'entrada a la península dels musulmans es produí en el desembarcament de Gibraltar en 27 d'abril de 711, sota el comandament del cabdill Tàriq ibn Ziyad, i el seu cap Mussa ibn Nussayr. I poc després, el 19 de juliol, els visigots foren derrotats, i el seu rei Roderic fou mort en la batalla de Guadalete.

EMIRAT DE CÒRDOVA

El 773, Abd-al-Rahman I proclamà l'emirat de Còrdova, independitzat políticament i administrativa, car es mantenia la unitat espiritual i moral amb la resta de l'islam. La islamització fou molt ràpida, el nombre de mossàrabs (cristians en territori musulmà) es va reduir considerablement.

A l'arribada al tron d'Abd-al-Rahman III en 912, la decadència política de l'emirat era un fet. Intentà imposar la seua autoritat i acabar amb les revoltes i conflictes, proclamant-se califa en 929 i originant elcalifat de Còrdova.

CALIFAT DE CÒRDOVA

El 929, Abd-ar-Rahman III proclama el califat de Còrdova, declarant així la independència religiosa del califat abbàssida, a Bagdad. La proclamació tenia un doble propòsit: per una banda, en l'interior, elsomeies volien reforçar la seua posició. Per altra, en l'exterior, amb l'objectiu de consolidar les rutes marítimes per al comerç en la Mediterrània, garantint les relacions econòmiques amb Bizanci i assegurar el subministrament d'or.

El poder del califat s'estenia també cap al nord, i cap a 950 el Sacre Imperi Romanogermànic intercanviava ambaixadors amb Còrdova. Al nord de la península Ibèrica els xicotets regnes cristians es convertiren en possessions feudals del Califat, al qual reconeixien superioritat i arbitratge, però sofriren feixugues imposicions a canvi de la pau.

És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada ja que en la pràctica acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron. Oficialment, no obstant això, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit, la qual cosa donà lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com taifes.

LES INVASIONS BÀRBARES. ELS VISIGOTS.

 
                          LES INVASIONS BÀRBARES. ELS VISIGOTS.

       
Les invasions germàniques en la Península Ibèrica (o invasions bàrbares) sorgixen en el segle V, en el contexo de les grans migracions (conegudes com a invasions bàrbares) que van alterar la distribució dels pobles a Europa i van precipitar el final de l'Imperi romà d'Occident. La Península Ibèrica, en particular, va patir la ruptura de l'organització política i administrativa que l'Imperi romà havia adoptat, en les distintes províncies en què es dividia administrativament Hispània. En 411 van arribar diverses onades de pobles germànics, denominats, vàndals i sueus, a més dels alans (ètnicament iranians) ; que havien sigut violentament desposseïts de les seues terres per les invasions hunas i que, després d'eixa expulsió havien vagat per Europa cap a occident, a la cerca de noves terres on instal·lar-se. Els alans eren oriünds de la regió del Caucas, els vàndals eren d'origen escandinau; els sueus, també germànics estaven emparentats.

Els visigots, poble també germànic que havia arribat a un foedus (aliança o federació) amb l'Imperi, van concertar amb este acabar amb els invasors i reincorporar Hispània a l'autoritat romana, encara que més aïna van actuar com a autoritat substitutiva de la romana, i independent en la pràctica, amb una major intensitat d'ocupació en la zona central de la Península. Estos grups de bàrbars no pareixen haver sigut nombrosos; encara que van poder sotmetre a les províncies romanes amb gran rapidesa i, després d'instal·lats, no van trobar grans resistències per part de les poblacions, fet que es relaciona amb la Caiguda de l'Imperi Romà. Un desastre econòmic acabaria amb les classes mitjanes de les ciutats i agreujaries les condicions dels llauradors. El fi de les conquistes pròpies del període de l'Alt Imperi havia convertit en difícil l'obtenció d'esclaus des de la crisi del segle III, i era en estos en què s'assentava l'economia romana. 

Primera acció visigoda a Hispània: Les campanyes de Vàlua (411-418) [editar · editar código] L'ascensió al poder d'Ataúlfo va suposar un gir radical en el deambular històric del poble visigot. Després de la mort d'Alaric a Itàlia (410) , Ataúlfo va abandonar la península transalpina i va arribar fins a la Gàl·lia, on una nova usurpació havia esclatat, esta vegada, a càrrec de Jovino que novament constava amb el suport de la insatisfeta aristocràcia gal·loromana. En el 412 el rei visigot Ataúlfo s'establix en la vall del Roine, i vol obtindre d'Honorio un territori per a assentar-se a més de subministrament de menjar a canvi de tornar-li a la seua germana Gala Placidia raptada en el saqueig de Roma i també a alguns rebels que s'havien alçat contra l'emperador. Honorio es va comprometre a donar-los menjar però l'enviament de cereals no es va produir perquè Heracliano, menges Africae, s'havia rebel·lat en la província d'África.

Entre el 416 i el 418 els visigots lluiten contra els vàndals silingos i els alans, que van ser derrotats i aniquilats. En el 417 Walia penetra en la Carthaginense i derrota als vàndals silingos en la Bètica, capturant el seu rei Fredebaldo. En el 418 el rei alà Adax mor a les mans dels visigots. Com a conseqüència de tot això, Gunderico es proclamarà en el 419 com Rex Vandalorum et Alanorum. Quan es disposava a atacar als altres pobles, Honorio flama als visigots perquè s'assentixen en l'Aquitània secunda, establint la capital del regne a Bordeus. Però sense permís romà Alaric trasllada la capital a Tolosa ocupant la Narbonensis cosina. Walia mor en este mateix any i Teodoric I, fill il·legítim d'Alaric, és el primer rei del Regne visigot de Tolosa.

ROMANITZACIÓ I CRISTIANITZACIÓ

                                   

                                  ROMANITZACIÓ I CRISTIANITZACIÓ

La transmissió del poder fou sempre, en el regne númida, causa de disturbis i inestabilitat i la base de la seva debilitat. Aprofitant aquestes disputes i l’arriscada política de Juba I (nebot nét de Jugurta), els romans van vèncer finalment als cartaginesos i establiren progressivament el protectorat sobre Numídia, que havia quedat reduïda a la zona que ocupa actualment Algèria, el nord del Sàhara i Mauritània. Mentres, al regne maure, la dinastia de Bocco desapareixia per manca de hereus.

L’emperador August, després d’un intent d’administració directa i de la creació de colònies al llarg del litoral, contitueix, a profit de Juba II (fill de Juba I), el regne de Mauritània, vasall de Roma.

Com a conseqüència del protectorat romà, els amazics que vivien a les zones costaneres, fortament romanitzats, foren ascendint socialment fins al punt que l’any 170 el nombre de senadors africans superava els 100. La resta del territori estava habitat per una confederació de tribus que conservaven la seva independència a l’interior amb revoltes freqüents.

A partir del segle IV, les dificultats de la colonització romana s’accentuaren, no només per les insurreccions dels amazics de l’interior que es manteniren fora de l’ordre romà, sinó també per les revoltes de la població romanitzada que protestava per la situació econòmica. Aquesta situació va provocar un renaixament de la cultura amaziga, que es va veure accentuat per la infiltració de tribus nòmades i la constitució dins de les antigues províncies romanes de regnes maures, l’elit dels quals estava constituïda per romans de les ciutats. La confusió entre les funcions administratives romanes i els centres amazics de poder local era evident. Alguns d’aquests regnes amazics cristians subsistiren fins la conquesta àrab a la segona meitat del segle VII.

El final del regne vàndal ve donat per la usurpació del tro per Gelimer (530), fet que fou el pretexte de Justinià per a enviar un exèrcit bizantí al comandament de Belisari, que en una ràpida campanya (533-534) el va conquerir. Des d’aleshores aquesta part d’Àfrica va quedar incorporada a Bizanci amb el nom d’Exarcat d’Àfrica amb capital a Cartago. Els bizantins restablirien l’administració, l’economia romana i l’ortodoxia catòlica i, malgrat la resistència de les tribus amazigues, restabliren l’esclavatge, els impostos, i van intentar imposar el cristianisme.

Fins la seva conquesta pels àrabs, no va ser fàcil per als bizantins el domini d’aquestes terres, ja fos pels aixecaments interns, per les amenaces externes, per els conflictes interns en materia religiosa, o per els continus atacs de tribus amazigues a l’àrea més occidental. Foren anys d’inseguretat, esclavitud i impostos, que provocaren el descontent de bona part de la població que va veure els nous invasors, els àrabs, com una espècie de llibertadors.

Mentres això passava, els amazics de l’interior continuaren amb la seva vida nómada i la seva organització tribal, atacant freqüentment, com ja hem vist, les ciutats costaneres més properes. La introducció del camell als segles V-VI va revolucionar les comunicacions saharianes, ajudant-los a controlar millor les rutes comercials i convertint-los en els intermediaris més importants entre l’Àfrica subsahariana i el món de la Mediterrània.